El Museu Nacional d’Art de Catalunya té un problema. No parlem de la pèrdua de les obres de Sixena, tot i que al final sí que n’acabarem parlant: que tot estigui connectat més enllà del que sembla és un dels efectes incontrolables dels museus. El problema és, justament, que sembla que no hi hagi cap problema i que res importi gaire a ningú. Mentre que arreu del món els grans museus estan en crisi, el MNAC corre el perill de convertir-se en un lloc en què una col·lecció excepcional es limita a dormir lluny de les nostres preocupacions, fossilitzada perquè la visitin els turistes i les elits hi celebrin sopars de gala. Emblemes globals com ara el Centre Pompidou de París o el Museu del Pèrgam de Berlín han decidit tancar les portes durant uns anys per afrontar reformes arquitectòniques i conceptuals profundes, com si la institució museu no sabés què fer per reconduir la sensació d’irrellevància, incapaç de respondre a qüestions tan diverses com la crítica de l’espoli colonial, la desaparició de la classe mitjana que havia conformat el públic tradicional del museu o el col·lapse dels vells relats de progrés i universalitat. En canvi, el MNAC ha anunciat una ampliació sonada per al 2029, que hauria de doblar l’espai aprofitant la celebració del centenari de l’Exposició Universal del 1929, l’any del naixement de la seu al Palau Nacional a Montjuïc. Però, quina funció fa el MNAC exactament i per què hauríem de voler ampliar-lo?. A Quadern hem reunit quatre de les veus més reputades del món de l’art a Catalunya per parlar-ne. El desig és respondre a un buit en la conversa pública, un silenci que ha anat fent bola. Perquè fa molts anys que es parla de la necessitat d’ampliar el MNAC en termes formals, però mai s’acaba de concretar el contingut del projecte, fins al punt que la cosa va adquirint aquella flaire d’operació merament immobiliària perquè polítics i alts càrrecs es puguin fer la fotografia davant d’un edifici nou. En roda de premsa, Pepe Serra, director des del 2011 i impulsor i ideòleg de la transformació, va dir: “És el museu més accidentat del món, no l’estem fent, l’estem acabant ara”. Però el MNAC comunica poc: s’ha anunciat el concurs arquitectònic, i s’ha parlat molt de la nova seu al Palau Victòria Eugènia i de “baixar a la ciutat”, però sempre es transmet que res està lligat al 100% i no es presenta un pla clar i definit sobre la museografia i el discurs que hauria de donar sentit al nou espai. Ningú sap respondre a quina és la idea darrere de l’ampliació.. Un altre catalitzador de la conversa, no cal dir-ho, ha estat la polèmica amb l’arribada de Manuel Borja-Villel, reconegut com un dels millors directors de museu del món, que la Generalitat va contractar per ajudar en l’ampliació però que al final va quedar-ne fora i va reconduir la seva tasca a un projecte públic que culminava amb Fabular paisatges, una gran exposició, allotjada al mateix Palau Victòria Eugènia, que feia una crítica frontal a la museologia actual del MNAC. Passa que el MNAC ha respost callant, sense voler contestar a Borja-Villel directament, però tampoc ha arribat el discurs sobre l’ampliació que fa anys que està anunciada, i el mateix Serra ha refusat la proposta que li hem fet des del diari de parlar a fons sobre el tema. A això hem d’afegir el litigi per les obres de Sixena, que ha posat el MNAC sota el focus mediàtic i judicial, però el museu, que tampoc ha trobat polítics disposats a abordar la naturalesa política del conflicte, ni en la Generalitat ni en l’Ajuntament, s’ha limitat a fer una defensa amb arguments tècnics sobre la conservació de les peces. El resultat és que, en un any molt complicat, el públic cada cop entenem menys la identitat i la missió del museu més important de Catalunya.. El primer consens que surt durant la conversa és que l’ampliació podria ser una pèrdua de temps o fins i tot una trampa. Sobretot, que no té cap sentit fer una ampliació si primer no es repensa el projecte de dalt a baix. Per a Perejaume, un dels artistes contemporanis més importants del país i dels que millor ha connectat la tradició als problemes del present, i que està preparant una exposició sobre Jujol al MNAC per a l’any que ve, l’ampliació fa la sensació d’última carta: “Si fracassem en això, ja podem plegar”. La idea de Perejaume és que, en el panorama de grans museus catalans, hi ha una deixadesa que fa temps que s’arrossega i que s’han estirat massa les grans figures com Miró, Dalí o Tàpies. En la mesura que molts d’aquests autors han arribat a tenir museus i fundacions propis, s’han generat figures absolutament aïllades: “La funció del MNAC hauria de ser establir una sintaxi que traci una continuïtat entre una obra i l’altra, rescati autors i obres menys conegudes i faci un conjunt. Sobretot per a benefici d’aquests noms: tot el dia parlem d’ells i, encara que tenen molt per donar, correm el perill d’esgotar-los. Cal amagar una mica aquestes figures, abrigar-les. I cal fer-ho dins d’un marc català, molt més gran que el barceloní, més complex, perquè un marc regula l’altre”.. La funció del MNAC hauria de ser establir una sintaxi que traci una continuïtat entre una obra i l’altra, rescati autors i obres menys conegudes i faci un conjunt. Perejaume. A parer de Perejaume, el MNAC ha de resistir una temptació molt estesa en el món de l’art contemporani, que insisteix a treballar a partir dels grans temes de moda, i, en canvi, posar el focus en la col·lecció. “Cal confiança en les obres, confiar que el passat és un tresor infinit i que fer memòria és crear. I cal treballar i saber gratar, que un equip petit es posi a repassar la col·lecció dècada a dècada, i que trobi la mena de connexions capaces de parlar-nos de les coses que ens interessen en aquest moment”. Més que pensar un discurs sobre democràcia, feminisme, colonialitat, etcètera, i després omplir-lo amb obres que s’hi ajustin, per a Perejaume el museu hauria de mostrar les operacions de llenguatge, perquè “el que és genuí de la creació artística no és el tema, sinó l’operació de llenguatge que el tema pot inspirar, però que no es pot reduir al tema”. En un moment en què el museu corre el risc de convertir-se en un simple mitjà de comunicació que repeteix les qüestions socials del moment, caldria conservar l’entremig que és propi de l’art i treballar a partir d’una sintaxi pròpia i tranquil·la, menys vulnerable als vaivens.. Juanjo Lahuerta és, precisament, una de les figures que més ha fet per concretar aquesta sintaxi que demana Perejaume. Lahuerta és un dels historiadors de l’art més reconeguts del país, comissari, gran expert en Gaudí, i en l’àmbit museològic ha estat conservador del Museu Picasso de Barcelona i, punt cabdal, cap de col·leccions del MNAC entre els anys 2013 i 2016. Durant aquest període, Lahuerta va centrar-se a dur a terme una reordenació de la col·lecció d’art modern. També considera que la col·lecció és el més important que té el MNAC i, encara que sembli obvi, últimament fa la sensació que els museus obliden que la seva missió és tan simple i tan complicada alhora com conservar la col·lecció, interpretar-la, ampliar-la i donar-la a conèixer. I quina identitat podem construir a partir d’aquesta col·lecció? “El MNAC no és el Louvre, ni el Metropolitan, sinó que es troba a prop de museus tan fantàstics com el de Bordeus, el de Lió o el de Varsòvia”. No hi ha un Guernica, ni una Venus de Milo, ni una Gioconda. El que hi ha és una creació col·lectiva”. Segons Lahuerta, que ens diguin que Gaudí és un gran arquitecte o Modest Urgell pinta paisatges molt bonics ja no serveix per a res, i el MNAC no hauria de fer un discurs basat en l’experiència estètica amb genis indiscutibles, sinó amb la idea de “construcció col·lectiva”. “Miró, Dalí o Picasso no hi són, al MNAC. Però tot el que necessites per respondre als problemes contemporanis ho tens a la col·lecció. Només cal tenir una idea del que vols explicar”.. Al Mnac no hi ha un Guernica, ni una Venus de Milo, ni una Gioconda. El que hi ha és una creació col·lectiva. Juanjo Lahuerta. L’exemple paradigmàtic sobre els relats que modernitzarien el museu és el que Lahuerta va elaborar sobre Gaudí, que sí que hi és al fons del MNAC. A l’exposició Gaudí, del 2022, Lahuerta trencava el relat mistificant que presentava l’arquitecte de Reus com un geni desconnectat del món real, i explicava la seva obra en relació amb les arts aplicades i la violència de la lluita de classes que feia cremar la Barcelona on va treballar. Per exemple, l’exposició donava molt de protagonisme a una figura que Gaudí va esculpir a la façana del Naixement de la Sagada Família: un obrer anarquista rebent una bomba Orsini de la mà del dimoni, talment com la que s’havia fet servir per atemptar al Gran Teatre del Liceu; i a la col·lecció d’art modern es feia dialogar La batalla de Tetuan de Marià Fortuny amb postals de Barcelona cremant durant la Setmana Tràgica. “La col·lecció és perfectament capaç de respondre a temes com el colonialisme o el feminisme, des de la peça més antiga del romànic a una de la Guerra Civil. No cal ni discutir que aquests temes han de ser presents en el discurs del museu. Però no han de ser-hi com un meteorit que arriba des de fora, han de sortir de sota de la mateixa col·lecció”.. En aquest moment de la conversa, Gloria Moure pregunta a Lahuerta: “Si durant tot aquest temps que vas estar al MNAC vas fer tot això, com és que ara tenim aquests problemes?”. Rient amb complicitat, Lahuerta respon que ell només va treballar dins del museu durant tres anys, que ja en fa dotze, i que no pot respondre per res del que ha vingut després. Però Moure no feia aquesta pregunta per malícia. Historiadora de l’art, crítica, comissària i editora independent, Moure ha estat una de les figures més importants a l’hora de donar a conèixer l’art contemporani a Espanya després de la transició: va fundar museus com l’Espai Poblenou de Barcelona i va dirigir el Centre Gallec d’Art Contemporani (CGAC) fins que Manuel Fraga Iribarne la va acomiadar per defensar un projecte massa cosmopolita. Amb aquesta experiència, Moure és la primera de situar el problema del MNAC en el context d’un conflicte polític general: “Avui el problema no és que els polítics vulguin controlar el museu, sinó que hi han perdut completament l’interès. Els polítics ja no entenen que la cultura és poder, i avui el museu ja no els interessa, l’únic que volen és que no els donem problemes”. Per Moure, l’obsessió actual d’aïllar els museus del poder polític amb codis de bones pràctiques en nom d’una suposada transparència i independència ha tingut la conseqüència paradoxal de trencar la cadena de complicitat entre polítics i directors de museus que podria servir per ajuntar forces i guanyar rellevància.. Moure és molt escèptica de l’ampliació del MNAC, que pel que en sabem fins ara li sembla molt antiquada. Una altra cosa, diu, seria seguir el camí obert pel museu Boijmans de Rotterdam, que ha creat un lloc al costat de l’edifici principal per fer servir de dipòsit de les obres d’art, però que l’ha fet visitable, fent valdre el patrimoni i fent visibles pràctiques normalment amagades, com la conservació i la restauració. Moure ho té claríssim: el tret distintiu del MNAC és la col·lecció de romànic i el museu s’hauria de vertebrar al seu voltant: “És una col·lecció única i magnífica. Com més cops la visites, més t’enamores i més connexions amb la contemporaneïtat hi trobes. A més, formalitza la identitat catalana, amb projecció internacional i identitat contemporània: encara que sigui una construcció retrospectiva de la modernitat, pel que sigui, els artistes catalans han trobat lligams amb el romànic que els han dut a entendre coses que per a nosaltres potser no eren tan evidents. La col·lecció de romànic hauria de ser el punt central dels diàlegs del museu, a partir de la qual pots explicar on som i respondre totes les preguntes que vulguis”. De fet, Moure no les té totes que l’ampliació s’acabi fent (no seria el primer cop que s’estronca) i per això creu que el MNAC hauria de deixar de pensar en com omplir un espai nou i concentrar-se a solucionar problemes que té la seu actual. “Sembla una bajanada, però ara mateix és molt complicat arribar a la col·lecció del romànic, la senyalització és terrible, hi ha massa informació que desinforma, hi ha massa teatralitat”.. La col·lecció de romànic hauria de ser el punt central dels diàlegs del museu, a partir de la qual pots explicar on som i respondre totes les preguntes que vulguis. Gloòria Moure. Amb tantes crítiques flotant, Carles Guerra troba que el problema, justament, és que el MNAC no està sent capaç d’escenificar una crisi, de manera que els problemes s’acumulen i la institució cada cop es tanca més dins d’ella mateixa. Guerra és crític d’art, comissari docent i investigador, i ha estat director de La Virreina Centre de la Imatge i conservador en cap del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Per a Guerra, el problema d’aquesta ampliació és que respon a una dèria per les efemèrides que impedeix parar les inèrcies, una aturada que podria servir per explicitar els problemes i dialogar amb la societat, que cada cop se sent més lluny i menys representada pel museu. El problema és que es reprimeix la crisi i la identitat del MNAC queda congelada fins al punt de perdre el seu sentit social: “El MNAC és un museu de caràcter nacional, però ha de reflectir una societat que no té reconegut aquest caràcter de nació. Lluny de fer-ne un problema, crec que cal fer-ne una virtut, la direcció del museu hauria de saber explicar aquesta història d’interrupcions. És un museu que està perdent l’oportunitat de donar la imatge d’una societat més creativa del que representa la mateixa col·lecció. Però la col·lecció no és cap problema, simplement falta una fantasia que la reorganitzi per superar una gimcama d’etiquetes obsoletes, per molt que siguin tan nostrades com “modernisme” o “noucentisme”, i explicar les coses amb les categories de què disposem avui”.. Guerra situa la crisi reprimida del MNAC en un context global, des de la conferència que el 2017 Emmanuel Macron va pronunciar a la Universitat d’Ouagadougou parlant de l’obligació dels museus occidentals de restituir l’espoli colonial, fins a les qüestions que el moviment Black Lives Matter va posar damunt la taula. Però, mentre que aquest debat és viu a França, i als Estats Units els museus han intentat respondre incloent minories infrarepresentades a les col·leccions, i fins i tot a les estructures de governança (encara que a la pràctica hi hagués molta més cosmètica que transformació real), la governança del MNAC continua sent completament decimonònica, convertida “en un museu que no parla”, com es veu en el fet que no s’hagi aprofitat el pas de Borja-Villel per obrir cap mena de debat públic i respondre amb un discurs propi, o amb la crisi de relat amb Sixena.. La qüestió de l’espoli museístic i la colonialitat activa un debat que serveix d’exemple i va bé per cloure la sessió. Tots quatre estan d’acord que el museu ha de donar resposta a una qüestió ètica que el problematitza, i que s’han de restituir certes peces, però alhora no volen que una lògica massa simplista acabi fent impossible la pràctica mateixa dels museus. Guerra té clar que cada museu haurà de decidir com vehicular les demandes de retornar peces, advoca per un MNAC menys centralista i més escampat pel territori, i, sobretot, reitera que no es pot postergar ni amagar més el debat. Moure creu que ara mateix aquest discurs té un punt de moda acrítica i que els retorns només tenen sentit en casos molt concrets, en què les peces trobarien un context per explicar-les millor en museus dels llocs d’origen. Perejaume diu que el museu és una cosa de sentit comú, “salvar un conjunt de peces per poder explicar-les”; que avui dia el MNAC s’ha convertit en una geografia amb el seu propi sentit; i que si ho pensem tot amb la lògica de l’espoli i la culpa acabarem perdent un lloc que té el seu propi valor social. Lahuerta es mulla i diu que el retorn de les peces de Sixena té problemes per tota mena: tècnics, com ara la immensa fragilitat de les pintures i les males condicions de la sala on van, però també històrics i museològics, perquè el trasllat de les pintures no va ser una sostracció, sinó que obeïa a la realitat republicana. “Les pintures de Sixena haurien de ser a la sala del MNAC sobre la Guerra Civil”, rebla. És una solució que engresca tots quatre, i que serveix per il·lustrar la mena de debats que s’haurien d’haver tingut de fa temps i el cost que el MNAC els hagi bandejat.. El MNAC és un museu de caràcter nacional, però ha de reflectir una societat que no té reconegut aquest caràcter de nació. Lluny de fer-ne un problema, crec que cal fer-ne una virtut. Carles Guerra. Per al cronista d’aquesta conversa, la millor manera d’entendre la funció social del museu és la que el filòsof i crític d’art Boris Groys explica als seus escrits: que el museu no és un contenidor passiu d’objectes, sinó la gran institució amb què la modernitat supera els dogmes religiosos i mostra de manera democràtica els mètodes amb què la cultura crea valor. Per a Groys, l’art és una forma de poder social: sense arxius, estaríem tan enganxats als dictats dels poderosos i els seus mitjans de propaganda —el que avui és l’algoritme— que no tindríem cap marge per comparar el present amb altres realitats, agafar distància crítica i imaginar un altre món possible. Dit d’una altra manera: quan un poble no té memòria, o quan només l’emmagatzema sense posar-la en diàleg amb el present, està indefens.. Així doncs, ¿caldria aturar l’ampliació i aprofitar els diners per solucionar els problemes de la infraestructura i la manca de personal actuals? ¿S’hauria d’abandonar la pressió de l’efemèride i escenificar una crisi per impulsar un diàleg amb tota la societat que repensés la identitat, el relat de la col·lecció i la governança? La impressió que flota en acabar la conversa és que el MNAC està trigant massa a respondre als reptes contemporanis i que aquesta paràlisi, o una ampliació mal feta, pot malbaratar el capital cultural que batega dins de la col·lecció. Quan ja gairebé és l’hora de plegar, Perejaume diu: “A més de tot el que hem parlat, en cas que, finalment, l’ampliació s’acabi fent, només demano que l’espai sigui ben generós, amb altures, amb parets de debò, que pesin, que hi puguis clavar un clau, parets que puguin aguantar tot el que s’hi hagi de penjar”.. Seguir leyendo
‘Quadern’ reuneix Perejaume, Gloria Moure, Juan José Lahuerta i Carles Guerra, experts independents del sector artístic, per parlar de la situació actual del museu, des de l’ampliació pendent al sentit de mantenir els murals de Sixena
El Museu Nacional d’Art de Catalunya té un problema. No parlem de la pèrdua de les obres de Sixena, tot i que al final sí que n’acabarem parlant: que tot estigui connectat més enllà del que sembla és un dels efectes incontrolables dels museus. El problema és, justament, que sembla que no hi hagi cap problema i que res importi gaire a ningú. Mentre que arreu del món els grans museus estan en crisi, el MNAC corre el perill de convertir-se en un lloc en què una col·lecció excepcional es limita a dormir lluny de les nostres preocupacions, fossilitzada perquè la visitin els turistes i les elits hi celebrin sopars de gala. Emblemes globals com ara el Centre Pompidou de París o el Museu del Pèrgam de Berlín han decidit tancar les portes durant uns anys per afrontar reformes arquitectòniques i conceptuals profundes, com si la institució museu no sabés què fer per reconduir la sensació d’irrellevància, incapaç de respondre a qüestions tan diverses com la crítica de l’espoli colonial, la desaparició de la classe mitjana que havia conformat el públic tradicional del museu o el col·lapse dels vells relats de progrés i universalitat. En canvi, el MNAC ha anunciat una ampliació sonada per al 2029, que hauria de doblar l’espai aprofitant la celebració del centenari de l’Exposició Universal del 1929, l’any del naixement de la seu al Palau Nacional a Montjuïc. Però, quina funció fa el MNAC exactament i per què hauríem de voler ampliar-lo?. Más información. La crisi de Sixena per a profans, en set punts. A Quadernhem reunit quatre de les veus més reputades del món de l’art a Catalunya per parlar-ne. El desig és respondre a un buit en la conversa pública, un silenci que ha anat fent bola. Perquè fa molts anys que es parla de la necessitat d’ampliar el MNAC en termes formals, però mai s’acaba de concretar el contingut del projecte, fins al punt que la cosa va adquirint aquella flaire d’operació merament immobiliària perquè polítics i alts càrrecs es puguin fer la fotografia davant d’un edifici nou. En roda de premsa, Pepe Serra, director des del 2011 i impulsor i ideòleg de la transformació, va dir: “És el museu més accidentat del món, no l’estem fent, l’estem acabant ara”. Però el MNAC comunica poc: s’ha anunciat el concurs arquitectònic, i s’ha parlat molt de la nova seu al Palau Victòria Eugènia i de “baixar a la ciutat”, però sempre es transmet que res està lligat al 100% i no es presenta un pla clar i definit sobre la museografia i el discurs que hauria de donar sentit al nou espai. Ningú sap respondre a quina és la idea darrere de l’ampliació.. Un altre catalitzador de la conversa, no cal dir-ho, ha estat la polèmica amb l’arribada de Manuel Borja-Villel, reconegut com un dels millors directors de museu del món, que la Generalitat va contractar per ajudar en l’ampliació però que al final va quedar-ne fora i va reconduir la seva tasca a un projecte públic que culminava amb Fabular paisatges, una gran exposició, allotjada al mateix Palau Victòria Eugènia, que feia una crítica frontal a la museologia actual del MNAC. Passa que el MNAC ha respost callant, sense voler contestar a Borja-Villel directament, però tampoc ha arribat el discurs sobre l’ampliació que fa anys que està anunciada, i el mateix Serra ha refusat la proposta que li hem fet des del diari de parlar a fons sobre el tema. A això hem d’afegir el litigi per les obres de Sixena, que ha posat el MNAC sota el focus mediàtic i judicial, però el museu, que tampoc ha trobat polítics disposats a abordar la naturalesa política del conflicte, ni en la Generalitat ni en l’Ajuntament, s’ha limitat a fer una defensa amb arguments tècnics sobre la conservació de les peces. El resultat és que, en un any molt complicat, el públic cada cop entenem menys la identitat i la missió del museu més important de Catalunya.. D’esquerra a dreta, Perejaume, Gloria Moure, Juan José Lahuerta i Carles Guerra, en el debat organitzat per ‘Quadern’.Albert Garcia. El primer consens que surt durant la conversa és que l’ampliació podria ser una pèrdua de temps o fins i tot una trampa. Sobretot, que no té cap sentit fer una ampliació si primer no es repensa el projecte de dalt a baix. Per a Perejaume, un dels artistes contemporanis més importants del país i dels que millor ha connectat la tradició als problemes del present, i que està preparant una exposició sobre Jujol al MNAC per a l’any que ve, l’ampliació fa la sensació d’última carta: “Si fracassem en això, ja podem plegar”. La idea de Perejaume és que, en el panorama de grans museus catalans, hi ha una deixadesa que fa temps que s’arrossega i que s’han estirat massa les grans figures com Miró, Dalí o Tàpies. En la mesura que molts d’aquests autors han arribat a tenir museus i fundacions propis, s’han generat figures absolutament aïllades: “La funció del MNAC hauria de ser establir una sintaxi que traci una continuïtat entre una obra i l’altra, rescati autors i obres menys conegudes i faci un conjunt. Sobretot per a benefici d’aquests noms: tot el dia parlem d’ells i, encara que tenen molt per donar, correm el perill d’esgotar-los. Cal amagar una mica aquestes figures, abrigar-les. I cal fer-ho dins d’un marc català, molt més gran que el barceloní, més complex, perquè un marc regula l’altre”.. La funció del MNAC hauria de ser establir una sintaxi que traci una continuïtat entre una obra i l’altra, rescati autors i obres menys conegudes i faci un conjunt. Perejaume. A parer de Perejaume, el MNAC ha de resistir una temptació molt estesa en el món de l’art contemporani, que insisteix a treballar a partir dels grans temes de moda, i, en canvi, posar el focus en la col·lecció. “Cal confiança en les obres, confiar que el passat és un tresor infinit i que fer memòria és crear. I cal treballar i saber gratar, que un equip petit es posi a repassar la col·lecció dècada a dècada, i que trobi la mena de connexions capaces de parlar-nos de les coses que ens interessen en aquest moment”. Més que pensar un discurs sobre democràcia, feminisme, colonialitat, etcètera, i després omplir-lo amb obres que s’hi ajustin, per a Perejaume el museu hauria de mostrar les operacions de llenguatge, perquè “el que és genuí de la creació artística no és el tema, sinó l’operació de llenguatge que el tema pot inspirar, però que no es pot reduir al tema”. En un moment en què el museu corre el risc de convertir-se en un simple mitjà de comunicació que repeteix les qüestions socials del moment, caldria conservar l’entremig que és propi de l’art i treballar a partir d’una sintaxi pròpia i tranquil·la, menys vulnerable als vaivens.. Juanjo Lahuerta és, precisament, una de les figures que més ha fet per concretar aquesta sintaxi que demana Perejaume. Lahuerta és un dels historiadors de l’art més reconeguts del país, comissari, gran expert en Gaudí, i en l’àmbit museològic ha estat conservador del Museu Picasso de Barcelona i, punt cabdal, cap de col·leccions del MNAC entre els anys 2013 i 2016. Durant aquest període, Lahuerta va centrar-se a dur a terme una reordenació de la col·lecció d’art modern. També considera que la col·lecció és el més important que té el MNAC i, encara que sembli obvi, últimament fa la sensació que els museus obliden que la seva missió és tan simple i tan complicada alhora com conservar la col·lecció, interpretar-la, ampliar-la i donar-la a conèixer. I quina identitat podem construir a partir d’aquesta col·lecció? “El MNAC no és el Louvre, ni el Metropolitan, sinó que es troba a prop de museus tan fantàstics com el de Bordeus, el de Lió o el de Varsòvia”. No hi ha un Guernica, ni una Venus de Milo, ni una Gioconda. El que hi ha és una creació col·lectiva”. Segons Lahuerta, que ens diguin que Gaudí és un gran arquitecte o Modest Urgell pinta paisatges molt bonics ja no serveix per a res, i el MNAC no hauria de fer un discurs basat en l’experiència estètica amb genis indiscutibles, sinó amb la idea de “construcció col·lectiva”. “Miró, Dalí o Picasso no hi són, al MNAC. Però tot el que necessites per respondre als problemes contemporanis ho tens a la col·lecció. Només cal tenir una idea del que vols explicar”.. Al Mnac no hi ha un Guernica, ni una Venus de Milo, ni una Gioconda. El que hi ha és una creació col·lectiva. Juanjo Lahuerta. L’exemple paradigmàtic sobre els relats que modernitzarien el museu és el que Lahuerta va elaborar sobre Gaudí, que sí que hi és al fons del MNAC. A l’exposició Gaudí, del 2022, Lahuerta trencava el relat mistificant que presentava l’arquitecte de Reus com un geni desconnectat del món real, i explicava la seva obra en relació amb les arts aplicades i la violència de la lluita de classes que feia cremar la Barcelona on va treballar. Per exemple, l’exposició donava molt de protagonisme a una figura que Gaudí va esculpir a la façana del Naixement de la Sagada Família: un obrer anarquista rebent una bomba Orsini de la mà del dimoni, talment com la que s’havia fet servir per atemptar al Gran Teatre del Liceu; i a la col·lecció d’art modern es feia dialogar La batalla de Tetuan de Modest Fortuny amb postals de Barcelona cremant durant la Setmana Tràgica. “La col·lecció és perfectament capaç de respondre a temes com el colonialisme o el feminisme, des de la peça més antiga del romànic a una de la Guerra Civil. No cal ni discutir que aquests temes han de ser presents en el discurs del museu. Però no han de ser-hi com un meteorit que arriba des de fora, han de sortir de sota de la mateixa col·lecció”.. En aquest moment de la conversa, Gloria Moure pregunta a Lahuerta: “Si durant tot aquest temps que vas estar al MNAC vas fer tot això, com és que ara tenim aquests problemes?”. Rient amb complicitat, Lahuerta respon que ell només va treballar dins del museu durant tres anys, que ja en fa dotze, i que no pot respondre per res del que ha vingut després. Però Moure no feia aquesta pregunta per malícia. Historiadora de l’art, crítica, comissària i editora independent, Moure ha estat una de les figures més importants a l’hora de donar a conèixer l’art contemporani a Espanya després de la transició: va fundar museus com l’Espai Poblenou de Barcelona i va dirigir el Centre Gallec d’Art Contemporani (CGAC) fins que Manuel Fraga Iribarne la va acomiadar per defensar un projecte massa cosmopolita. Amb aquesta experiència, Moure és la primera de situar el problema del MNAC en el context d’un conflicte polític general: “Avui el problema no és que els polítics vulguin controlar el museu, sinó que hi han perdut completament l’interès. Els polítics ja no entenen que la cultura és poder, i avui el museu ja no els interessa, l’únic que volen és que no els donem problemes”. Per Moure, l’obsessió actual d’aïllar els museus del poder polític amb codis de bones pràctiques en nom d’una suposada transparència i independència ha tingut la conseqüència paradoxal de trencar la cadena de complicitat entre polítics i directors de museus que podria servir per ajuntar forces i guanyar rellevància.. Frescos extrets de l’església de Sant Climent de Taüll que es poden veure al MNAC.Kike Rincón. Moure és molt escèptica de l’ampliació del MNAC, que pel que en sabem fins ara li sembla molt antiquada. Una altra cosa, diu, seria seguir el camí obert pel museu Boijmans de Rotterdam, que ha creat un lloc al costat de l’edifici principal per fer servir de dipòsit de les obres d’art, però que l’ha fet visitable, fent valdre el patrimoni i fent visibles pràctiques normalment amagades, com la conservació i la restauració. Moure ho té claríssim: el tret distintiu del MNAC és la col·lecció de romànic i el museu s’hauria de vertebrar al seu voltant: “És una col·lecció única i magnífica. Com més cops la visites, més t’enamores i més connexions amb la contemporaneïtat hi trobes. A més, formalitza la identitat catalana, amb projecció internacional i identitat contemporània: encara que sigui una construcció retrospectiva de la modernitat, pel que sigui, els artistes catalans han trobat lligams amb el romànic que els han dut a entendre coses que per a nosaltres potser no eren tan evidents. La col·lecció de romànic hauria de ser el punt central dels diàlegs del museu, a partir de la qual pots explicar on som i respondre totes les preguntes que vulguis”. De fet, Moure no les té totes que l’ampliació s’acabi fent (no seria el primer cop que s’estronca) i per això creu que el MNAC hauria de deixar de pensar en com omplir un espai nou i concentrar-se a solucionar problemes que té la seu actual. “Sembla una bajanada, però ara mateix és molt complicat arribar a la col·lecció del romànic, la senyalització és terrible, hi ha massa informació que desinforma, hi ha massa teatralitat”.. La col·lecció de romànic hauria de ser el punt central dels diàlegs del museu, a partir de la qual pots explicar on som i respondre totes les preguntes que vulguis. Gloòria Moure. Amb tantes crítiques flotant, Carles Guerra troba que el problema, justament, és que el MNAC no està sent capaç d’escenificar una crisi, de manera que els problemes s’acumulen i la institució cada cop es tanca més dins d’ella mateixa. Guerra és crític d’art, comissari docent i investigador, i ha estat director de La Virreina Centre de la Imatge i conservador en cap del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Per a Guerra, el problema d’aquesta ampliació és que respon a una dèria per les efemèrides que impedeix parar les inèrcies, una aturada que podria servir per explicitar els problemes i dialogar amb la societat, que cada cop se sent més lluny i menys representada pel museu. El problema és que es reprimeix la crisi i la identitat del MNAC queda congelada fins al punt de perdre el seu sentit social: “El MNAC és un museu de caràcter nacional, però ha de reflectir una societat que no té reconegut aquest caràcter de nació. Lluny de fer-ne un problema, crec que cal fer-ne una virtut, la direcció del museu hauria de saber explicar aquesta història d’interrupcions. És un museu que està perdent l’oportunitat de donar la imatge d’una societat més creativa del que representa la mateixa col·lecció. Però la col·lecció no és cap problema, simplement falta una fantasia que la reorganitzi per superar una gimcama d’etiquetes obsoletes, per molt que siguin tan nostrades com “modernisme” o “noucentisme”, i explicar les coses amb les categories de què disposem avui”.. Guerra situa la crisi reprimida del MNAC en un context global, des de la conferència que el 2017 Emmanuel Macron va pronunciar a la Universitat d’Ouagadougou parlant de l’obligació dels museus occidentals de restituir l’espoli colonial, fins a les qüestions que el moviment Black Lives Matter va posar damunt la taula. Però, mentre que aquest debat és viu a França, i als Estats Units els museus han intentat respondre incloent minories infrarepresentades a les col·leccions, i fins i tot a les estructures de governança (encara que a la pràctica hi hagués molta més cosmètica que transformació real), la governança del MNAC continua sent completament decimonònica, convertida “en un museu que no parla”, com es veu en el fet que no s’hagi aprofitat el pas de Borja-Villel per obrir cap mena de debat públic i respondre amb un discurs propi, o amb la crisi de relat amb Sixena.. Pintures del monestir de Sixena exposades al MNAC. Albert Garcia. La qüestió de l’espoli museístic i la colonialitat activa un debat que serveix d’exemple i va bé per cloure la sessió. Tots quatre estan d’acord que el museu ha de donar resposta a una qüestió ètica que el problematitza, i que s’han de restituir certes peces, però alhora no volen que una lògica massa simplista acabi fent impossible la pràctica mateixa dels museus. Guerra té clar que cada museu haurà de decidir com vehicular les demandes de retornar peces, advoca per un MNAC menys centralista i més escampat pel territori, i, sobretot, reitera que no es pot postergar ni amagar més el debat. Moure creu que ara mateix aquest discurs té un punt de moda acrítica i que els retorns només tenen sentit en casos molt concrets, en què les peces trobarien un context per explicar-les millor en museus dels llocs d’origen. Perejaume diu que el museu és una cosa de sentit comú, “salvar un conjunt de peces per poder explicar-les”; que avui dia el MNAC s’ha convertit en una geografia amb el seu propi sentit; i que si ho pensem tot amb la lògica de l’espoli i la culpa acabarem perdent un lloc que té el seu propi valor social. Lahuerta es mulla i diu que el retorn de les peces de Sixena té problemes per tota mena: tècnics, com ara la immensa fragilitat de les pintures i les males condicions de la sala on van, però també històrics i museològics, perquè el trasllat de les pintures no va ser una sostracció, sinó que obeïa a la realitat republicana. “Les pintures de Sixena haurien de ser a la sala del MNAC sobre la Guerra Civil”, rebla. És una solució que engresca tots quatre, i que serveix per il·lustrar la mena de debats que s’haurien d’haver tingut de fa temps i el cost que el MNAC els hagi bandejat.. El MNAC és un museu de caràcter nacional, però ha de reflectir una societat que no té reconegut aquest caràcter de nació. Lluny de fer-ne un problema, crec que cal fer-ne una virtut. Carles Guerra. Per al cronista d’aquesta conversa, la millor manera d’entendre la funció social del museu és la que el filòsof i crític d’art Boris Groys explica als seus escrits: que el museu no és un contenidor passiu d’objectes, sinó la gran institució amb què la modernitat supera els dogmes religiosos i mostra de manera democràtica els mètodes amb què la cultura crea valor. Per a Groys, l’art és una forma de poder social: sense arxius, estaríem tan enganxats als dictats dels poderosos i els seus mitjans de propaganda —el que avui és l’algoritme— que no tindríem cap marge per comparar el present amb altres realitats, agafar distància crítica i imaginar un altre món possible. Dit d’una altra manera: quan un poble no té memòria, o quan només l’emmagatzema sense posar-la en diàleg amb el present, està indefens.. Així doncs, ¿caldria aturar l’ampliació i aprofitar els diners per solucionar els problemes de la infraestructura i la manca de personal actuals? ¿S’hauria d’abandonar la pressió de l’efemèride i escenificar una crisi per impulsar un diàleg amb tota la societat que repensés la identitat, el relat de la col·lecció i la governança? La impressió que flota en acabar la conversa és que el MNAC està trigant massa a respondre als reptes contemporanis i que aquesta paràlisi, o una ampliació mal feta, pot malbaratar el capital cultural que batega dins de la col·lecció. Quan ja gairebé és l’hora de plegar, Perejaume diu: “A més de tot el que hem parlat, en cas que, finalment, l’ampliació s’acabi fent, només demano que l’espai sigui ben generós, amb altures, amb parets de debò, que pesin, que hi puguis clavar un clau, parets que puguin aguantar tot el que s’hi hagi de penjar”.
EL PAÍS
