Amb un vestit pantaló rosa xiclet, sabates de taló i el seu pentinat característic, Eva Franch i Gilabert (Deltebre, 1978) no dona la imatge d’arquitecta convencional. Tampoc ho és, ni vol ser-ho. Tot i haver construït edificis, Franch està més interessada a generar diàlegs que es resolguin amb més preguntes, agitar l’escena cultural i defensar el paper ecosocial de l’arquitectura. Unes conviccions que van portar-la a dirigir institucions tan prestigioses com la Storefront for Art and Architecture de Nova York i l’AA School de Londres. Al seu estudi del barri Gòtic de Barcelona, ple de llibres i plantes, la també comissària, investigadora i docent ha cuinat els dos projectes que enguany l’han portat a la Biennal d’Arquitectura de Venècia: La tempesta, a la programació oficial, i Parlaments d’Aigua, als Eventi Collaterali sota el paraigua de Catalonia in Venice, una iniciativa de l’Institut Ramon Llull. Dues propostes potents que posen l’aigua ―i tota la seva problemàtica i complexitat― al centre del debat.. Pregunta. Es va criar al delta de l’Ebre. Quina relació té amb l’aigua?. Resposta. Vaig créixer amb un petit canalet d’aigua davant de casa que s’omplia i buidava amb els cicles de rec i conreàvem arròs, així que sempre ha sigut molt directa, tant amb l’aigua del riu com amb l’aigua del cel. El meu pare llegia els núvols i sabia si l’endemà faria vent o si vindria pedra. Quan no tenia assegurança pel pedrisco, recordo sentir-li dir: “Espero que tiren coets”. Precisament, un dels projectes que presento a la Biennale es diu La tempesta i parla de les infraestructures de coeteres que es van construir al delta fins als anys cinquanta. La tasca del coeter era tirar coets amb iodur de plata que pujaven fins a uns mil metres. Les partícules ascendents feien que l’aigua es condensés abans d’arribar a pedra, així es dissipava la tempesta de calamarsa i es protegien els cultius. La relació entre l’aigua, la natura i la modificació del clima sempre ha sigut molt complexa. La tempesta és el primer projecte de FAST (Futurs, Arquitectures, Estratègies, Teconologies), una iniciativa que comparteixo amb José Luis de Vicente i que vol proporcionar alternatives culturals als espais més tecnocràtics, burocràtics i neoliberals.. P. Per què va decidir estudiar arquitectura?. R. La meva mare és perruquera i volia que fes dret, però la meva professora de matemàtiques em va aconsellar arquitectura. Vaig pensar que aprendria moltes coses al voltant de la construcció física, però em va interessar molt més el vessant humanístic. L’arquitectura em va apassionar a totes les escales: des de Richard Buckminster Fuller, que et parlava de xarxes planetàries de recursos, fins a Ricardo Scofidio, que posava una atenció al detall increïble. L’arquitectura no és només l’edifici construït, és la producció de discurs que ens ajuda a repensar com volem viure junts i que, a més, influencia altres disciplines. Per això cal repensar com eduquem els arquitectes. Avui dia, si no som capaços d’entendre els espais legals, econòmics i tecnològics que constitueixen la nostra societat, no serem capaços de ser arquitectes ni de construir els espais col·lectius de res i de ningú.. P. Cal qüestionar-se els fonaments, doncs?. R. Necessitem qüestionar-nos coses molt bàsiques, per exemple repensar la unitat familiar com l’estructura bàsica de la producció d’habitatge, o la manera que entenem els espais públics i com hem d’ocupar-los. Cal repensar radicalment la manera en què entenem l’arquitectura des de l’edifici i des de la ciutat, que com a gran experiment de convivència i de futur ha de ser molt més àgil a l’hora de donar respostes. No pot ser que l’última invenció tipològica de col·lectivitat que tinguem sigui la del centre cívic. La societat ha canviat i les biblioteques, les esglésies i els museus estan quedant obsolets. Què necessitem com a societat? Tenim espais públics productius per fer coses com festes o concerts, quan possiblement el que necessitem són espais públics de meditació, de no fer res, temples de la pausa.. P. I com s’imagina un espai així?. R. La mala resposta seria un spa (riu). Un espai col·lectiu del no-res tindria les seves pròpies dinàmiques, el no-res també és contextual. La ciutat necessita trobar-se, i ens inventem formes d’interactuar com a espècies vives que som. Em fascina quan vas a un parc i et trobes gent ballant de manera espontània. El ball és una forma d’interacció, però necessitem trobar altres rituals més enllà de la tecnologia perquè a vegades ens produeix més ansietat que no pas retrobament i recolliment. Aquest darrer semestre, amb els meus estudiants de Praga, hem investigat sobre les cures, sobre com ens cuidem els uns als altres. Van penjar gronxadors per la ciutat i va ser impressionant veure com, de sobte, espais morts i residuals ens transformaven en espais de tensió i d’activació del cos i del joc. Necessitem ciutats més obertes a la possibilitat de passar-nos-ho bé, allò que es diu la ciutat jugable, que també és més amable. El sensellarisme ha fet que moltes ciutats hagin produït arquitectures molt hostils que afecten a tothom, i no ens n’adonem. Vivim en ciutats que ens domestiquen la manera d’ocupar l’espai i de relacionar-nos. La gent no és conscient de com l’arquitectura i l’urbanisme impacten en la seva vida diària. Això és el més complicat: com fas que la gent sigui capaç de qüestionar-se que les coses poden ser diferents. Per això cal parlar i escoltar molt.. P. Aquest diàleg que proposa també és la base de Parlaments d’Aigua, oi?. R. Quan Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño em van proposar de presentar-nos al Catalonia in Venice, vam estar mirant els mapes hídrics dels Països Catalans i vam veure que les fronteres desapareixen i es creen noves geografies i nous espais de pertinença. Ràpidament ens vam trobar amb un projecte sobre l’aigua. Parlaments d’Aigua: Arquitectures Ecosocials Projectives vol posar en conversa tots els espais d’aigua del món per entendre i compartir els coneixements al seu voltant, però també les problemàtiques que han produït les arquitectures d’aigua que hem creat nosaltres mateixos. Per això era molt important el diàleg, escoltar la gent del territori i, sobretot, fer que s’escoltessin entre ells: pagesos, pescadors, científics, polítics, activistes… Tot això ho hem articulat a través dels Laboratoris de Futur que hem fet per diferents llocs del país. La nostra és una proposta poètica i política que parla de qüestions molt locals ―dels sediments del delta, dels camps de cultiu de Lleida, dels aqüífers de Mallorca, dels boscos del Pirineu, de les inundacions de València…―, però que tenen conseqüències a escala global.. P. També parleu de futurs esperançadors. En tenim?. R. Encara és massa aviat per dir-ho. Els futurs esperançadors és el que nosaltres estem produint a través d’aquestes set provocacions que són les Arquitectures Ecosocials Projectives, que aborden temes diferents però relacionats entre ells. Ens hem de preguntar moltes coses. Per què les obres hidràuliques no sempre tenen la destinació inicial? Quan parlem de portar l’aigua als camps, quins camps i per a qui? Per què no es parla que els grans fons d’inversió no només compren pisos a Barcelona sinó també terres a Lleida amb dret de rec en hectòmetres i no en percentils? Per què no es fa un pla de restauració permanent dels sediments del riu Ebre o un pla per netejar els boscos del Pirineu? Potser perquè el gran negoci està a construir autopistes i canalitzacions i no en intervencions que costen molts diners i només afavoreixen els ecosistemes i les poques persones que viuen en aquell territori? Totes aquestes problemàtiques giren al voltant de l’aigua, de la qual urgeixen noves polítiques de consum i de reutilització. Crec que la nostra relació amb l’aigua canviarà molt si sabem d’on ve i que és un bé escàs. Posar consciència sobre aquest tema és un dels objectius d’aquesta exposició i la Biennale és el millor escenari per fer-ho.. P. Parlaments d’Aigua és un projecte viu que no s’acabarà aquí…. R. Farem Laboratoris de Futur en altres indrets, entre ells Venècia. Aquesta metodologia de l’escolta es pot aplicar a tot arreu. A banda, tenim un open call sobre projectes al voltant de l’aigua que poden vindre des de diferents pràctiques: artistes, fotògrafs, enginyers, institucions, activistes… De tot això es nodreix l’ATLES, una mena de llegat sobre les diferents maneres de relacionar-nos amb l’aigua que es pot consultar en línia a Waterparliaments.org. També hem publicat 100 paraules per a l’aigua: un vocabulari, editat en anglès i en català, on hem recollit termes relacionats amb l’aigua proposats per pensadors de tot el món, com ara geontologia, hidrocomuns, confort hídric, violència líquida, descolonització marina, aigua malalta… I l’any que ve Parlaments d’Aigua també formarà part de la programació de la Capital Mundial de l’Arquitectura Barcelona 2026. Necessitem fer moltes reflexions si volem que la nostra possibilitat de viure al planeta continuï.. Seguir leyendo
L’ebrenca és la comissària del projecte ‘Parlaments d’aigua’, que representa Catalunya a la Biennal de Venècia
Amb un vestit pantaló rosa xiclet, sabates de taló i el seu pentinat característic, Eva Franch i Gilabert (Deltebre, 1978) no dona la imatge d’arquitecta convencional. Tampoc ho és, ni vol ser-ho. Tot i haver construït edificis, Franch està més interessada a generar diàlegs que es resolguin amb més preguntes, agitar l’escena cultural i defensar el paper ecosocial de l’arquitectura. Unes conviccions que van portar-la a dirigir institucions tan prestigioses com la Storefront for Art and Architecture de Nova York i l’AA School de Londres. Al seu estudi del barri Gòtic de Barcelona, ple de llibres i plantes, la també comissària, investigadora i docent ha cuinat els dos projectes que enguany l’han portat a la Biennal d’Arquitectura de Venècia: La tempesta, a la programació oficial, i Parlaments d’Aigua, als Eventi Collaterali sota el paraigua de Catalonia in Venice, una iniciativa de l’Institut Ramon Llull. Dues propostes potents que posen l’aigua ―i tota la seva problemàtica i complexitat― al centre del debat.. Pregunta. Es va criar al delta de l’Ebre. Quina relació té amb l’aigua?. Resposta. Vaig créixer amb un petit canalet d’aigua davant de casa que s’omplia i buidava amb els cicles de rec i conreàvem arròs, així que sempre ha sigut molt directa, tant amb l’aigua del riu com amb l’aigua del cel. El meu pare llegia els núvols i sabia si l’endemà faria vent o si vindria pedra. Quan no tenia assegurança pel pedrisco, recordo sentir-li dir: “Espero que tiren coets”. Precisament, un dels projectes que presento a la Biennale es diu La tempesta i parla de les infraestructures de coeteres que es van construir al delta fins als anys cinquanta. La tasca del coeter era tirar coets amb iodur de plata que pujaven fins a uns mil metres. Les partícules ascendents feien que l’aigua es condensés abans d’arribar a pedra, així es dissipava la tempesta de calamarsa i es protegien els cultius. La relació entre l’aigua, la natura i la modificació del clima sempre ha sigut molt complexa. La tempesta és el primer projecte de FAST (Futurs, Arquitectures, Estratègies, Teconologies), una iniciativa que comparteixo amb José Luis de Vicente i que vol proporcionar alternatives culturals als espais més tecnocràtics, burocràtics i neoliberals.. P. Per què va decidir estudiar arquitectura?. R. La meva mare és perruquera i volia que fes dret, però la meva professora de matemàtiques em va aconsellar arquitectura. Vaig pensar que aprendria moltes coses al voltant de la construcció física, però em va interessar molt més el vessant humanístic. L’arquitectura em va apassionar a totes les escales: des de Richard Buckminster Fuller, que et parlava de xarxes planetàries de recursos, fins a Ricardo Scofidio, que posava una atenció al detall increïble. L’arquitectura no és només l’edifici construït, és la producció de discurs que ens ajuda a repensar com volem viure junts i que, a més, influencia altres disciplines. Per això cal repensar com eduquem els arquitectes. Avui dia, si no som capaços d’entendre els espais legals, econòmics i tecnològics que constitueixen la nostra societat, no serem capaços de ser arquitectes ni de construir els espais col·lectius de res i de ningú.. P. Cal qüestionar-se els fonaments, doncs?. R. Necessitem qüestionar-nos coses molt bàsiques, per exemple repensar la unitat familiar com l’estructura bàsica de la producció d’habitatge, o la manera que entenem els espais públics i com hem d’ocupar-los. Cal repensar radicalment la manera en què entenem l’arquitectura des de l’edifici i des de la ciutat, que com a gran experiment de convivència i de futur ha de ser molt més àgil a l’hora de donar respostes. No pot ser que l’última invenció tipològica de col·lectivitat que tinguem sigui la del centre cívic. La societat ha canviat i les biblioteques, les esglésies i els museus estan quedant obsolets. Què necessitem com a societat? Tenim espais públics productius per fer coses com festes o concerts, quan possiblement el que necessitem són espais públics de meditació, de no fer res, temples de la pausa.. P. I com s’imagina un espai així?. R. La mala resposta seria un spa (riu). Un espai col·lectiu del no-res tindria les seves pròpies dinàmiques, el no-res també és contextual. La ciutat necessita trobar-se, i ens inventem formes d’interactuar com a espècies vives que som. Em fascina quan vas a un parc i et trobes gent ballant de manera espontània. El ball és una forma d’interacció, però necessitem trobar altres rituals més enllà de la tecnologia perquè a vegades ens produeix més ansietat que no pas retrobament i recolliment. Aquest darrer semestre, amb els meus estudiants de Praga, hem investigat sobre les cures, sobre com ens cuidem els uns als altres. Van penjar gronxadors per la ciutat i va ser impressionant veure com, de sobte, espais morts i residuals ens transformaven en espais de tensió i d’activació del cos i del joc. Necessitem ciutats més obertes a la possibilitat de passar-nos-ho bé, allò que es diu la ciutat jugable, que també és més amable. El sensellarisme ha fet que moltes ciutats hagin produït arquitectures molt hostils que afecten a tothom, i no ens n’adonem. Vivim en ciutats que ens domestiquen la manera d’ocupar l’espai i de relacionar-nos. La gent no és conscient de com l’arquitectura i l’urbanisme impacten en la seva vida diària. Això és el més complicat: com fas que la gent sigui capaç de qüestionar-se que les coses poden ser diferents. Per això cal parlar i escoltar molt.. Eva Franch, arquitecta, al seu estudi de BarcelonaAlbert Garcia. P. Aquest diàleg que proposa també és la base de Parlaments d’Aigua, oi?. R. Quan Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño em van proposar de presentar-nos al Catalonia in Venice, vam estar mirant els mapes hídrics dels Països Catalans i vam veure que les fronteres desapareixen i es creen noves geografies i nous espais de pertinença. Ràpidament ens vam trobar amb un projecte sobre l’aigua. Parlaments d’Aigua: Arquitectures Ecosocials Projectives vol posar en conversa tots els espais d’aigua del món per entendre i compartir els coneixements al seu voltant, però també les problemàtiques que han produït les arquitectures d’aigua que hem creat nosaltres mateixos. Per això era molt important el diàleg, escoltar la gent del territori i, sobretot, fer que s’escoltessin entre ells: pagesos, pescadors, científics, polítics, activistes… Tot això ho hem articulat a través dels Laboratoris de Futur que hem fet per diferents llocs del país. La nostra és una proposta poètica i política que parla de qüestions molt locals ―dels sediments del delta, dels camps de cultiu de Lleida, dels aqüífers de Mallorca, dels boscos del Pirineu, de les inundacions de València…―, però que tenen conseqüències a escala global.. P. També parleu de futurs esperançadors. En tenim?. R. Encara és massa aviat per dir-ho. Els futurs esperançadors és el que nosaltres estem produint a través d’aquestes set provocacions que són les Arquitectures Ecosocials Projectives, que aborden temes diferents però relacionats entre ells. Ens hem de preguntar moltes coses. Per què les obres hidràuliques no sempre tenen la destinació inicial? Quan parlem de portar l’aigua als camps, quins camps i per a qui? Per què no es parla que els grans fons d’inversió no només compren pisos a Barcelona sinó també terres a Lleida amb dret de rec en hectòmetres i no en percentils? Per què no es fa un pla de restauració permanent dels sediments del riu Ebre o un pla per netejar els boscos del Pirineu? Potser perquè el gran negoci està a construir autopistes i canalitzacions i no en intervencions que costen molts diners i només afavoreixen els ecosistemes i les poques persones que viuen en aquell territori? Totes aquestes problemàtiques giren al voltant de l’aigua, de la qual urgeixen noves polítiques de consum i de reutilització. Crec que la nostra relació amb l’aigua canviarà molt si sabem d’on ve i que és un bé escàs. Posar consciència sobre aquest tema és un dels objectius d’aquesta exposició i la Biennale és el millor escenari per fer-ho.. P. Parlaments d’Aigua és un projecte viu que no s’acabarà aquí…. R. Farem Laboratoris de Futur en altres indrets, entre ells Venècia. Aquesta metodologia de l’escolta es pot aplicar a tot arreu. A banda, tenim un open call sobre projectes al voltant de l’aigua que poden vindre des de diferents pràctiques: artistes, fotògrafs, enginyers, institucions, activistes… De tot això es nodreix l’ATLES, una mena de llegat sobre les diferents maneres de relacionar-nos amb l’aigua que es pot consultar en línia a Waterparliaments.org. També hem publicat 100 paraules per a l’aigua: un vocabulari, editat en anglès i en català, on hem recollit termes relacionats amb l’aigua proposats per pensadors de tot el món, com ara geontologia, hidrocomuns, confort hídric, violència líquida, descolonització marina, aigua malalta… I l’any que ve Parlaments d’Aigua també formarà part de la programació de la Capital Mundial de l’Arquitectura Barcelona 2026. Necessitem fer moltes reflexions si volem que la nostra possibilitat de viure al planeta continuï.
EL PAÍS
