Aquests escrits, quan es cremin, finalment mostraran una mica de llum. El títol de l’exposició que Anselm Kiefer va inaugurar l’abril del 2022 al Palazzo Ducale de Venècia ja era una declaració d’intencions. El pintor i escultor alemany va folrar l’emblemàtica Salla dello Scrutunio amb catorze obres de gran format dedicades a la història de la ciutat en un impactant discurs visual que oscil·lava entre la creació i la destrucció. Al juny, el pintor Leonardo Escoda i la seva companya Pilar Lanau, gestora cultural i també artista, van visitar la colossal proposta de Kiefer. Van sortir-ne impressionats. Especialment Escoda, fascinat pel fet de poder treballar a aquella escala. Just en aquell moment, el tortosí tenia la seva pròpia exposició al monestir de Poblet, un encàrrec que li havien confirmat el 2020 i al qual va poder entregar-se en cos i ànima gràcies a la pandèmia. Només va patir una limitació: tenia l’estudi situat en un pis i les obres no podien fer més d’1,5 x 1,5 metres. Aquella Música Callada que es va exhibir durant més de mig any a Poblet va ser un exercici d’abstracció de tècnica exquisida, la síntesi d’una carrera que abastava quatre dècades. També va resultar tristament premonitòria. Aquell mateix novembre, la veu de Leonardo, de 66 anys, es va apagar sense avís previ.. Dos anys i mig després, Pilar Lanau em rep a Lo Pati d’Amposta, el Centre d’Art Contemporani de les Terres de l’Ebre. Fa unes setmanes que s’ha inaugurat Sentir Música Callada, una versió ampliada de l’exposició que Escoda va presentar a Poblet, coincidint amb el seu moment de maduresa artística. La sala imposa: s’hi respira silenci, matèria, vibració, significat. A la paret del fons hi ha un mural format per catorze quadres d’1,5 x 1,5 metres. Una idea de la comissària Aida Boix Grau, una magnífica picada d’ullet al gran format de Kiefer que tant va emocionar Escoda, que sempre va qüestionar-se la pintura per la pintura fins a despullar-la de tot artifici, anècdota i narrativa. Una depuració que no va acabar fins que va trobar-se amb el silenci de “la música callada, la soledad sonora”, aquell vers de Joan de la Creu que també va inspirar el compositor Frederic Mompou. I és que Mompou, juntament amb John Cage, Carles Santos, Miles Davis, Duchamp, Hölderlin, Rilke, Baudelaire i Paul Celan —el poeta romanès d’ascendència jueva en el qual Kiefer s’ha emmirallat més d’un cop—, donen nom a algunes obres, destapant així els gustos i les influències de l’artista.. ‘Sentir Música Callada’ és més que una exposició, és una declaració d’amor de Pilar Lanau, la seva companya i admiradora. Durant quasi tres dècades, Lanau i Escoda van estar empeltats en una relació d’admiració mútua. Ella va acompanyar-lo en la seva faceta d’home, artista i docent a l’Escola d’Art i Cultura de la Diputació, a Tortosa. Va tindre el privilegi d’aprendre d’ell, de veure’l crear de manera rigorosa, de teixir complicitats per tal de portar l‘art contemporani fins a les Terres de l’Ebre. Pilar sempre ha (ad)mirat Leonardo i ara vol que també el mirem nosaltres, que el fem transcendir i que la seva obra quedi documentada. És per això que Sentir Música Callada és més que una exposició: és una declaració d’amor. També és el tret de sortida del cicle Mira Leonardo, un homenatge pòstum a la seva trajectòria vital i artística, que s’ha gestat el darrer any i que, al llarg dels propers mesos, s’expandirà per diferents equipaments culturals i festivals del territori. Una manera guaridora de tancar el dol i, de retruc, un cercle. El nostre recorregut per Lo Pati acaba amb un vídeo d’Escoda treballant en una de les obres exposades. El veiem juntes, en silenci, un parell de vegades. A la segona, Lanau em convida a fixar-me en la gestualitat d’unes pinzellades que són veu, ulls, mans. Diu que ha redescobert Leonardo com a artista: entra en la seva obra i hi transita per mirar la pintura per la pintura. I, sobretot, per tornar-se a mirar a ella mateixa, per tindre el coratge d’agafar de nou el llapis, per deixar que torni a entrar una mica de llum per les esquerdes.. Seguir leyendo
El pintor tortosí és el protagonista del cicle Mira Leonardo, un homenatge pòstum a una trajectòria vital i artística que recorrerà diversos equipaments i festivals de les Terres de l’Ebre
Aquests escrits, quan es cremin, finalment mostraran una mica de llum. El títol de l’exposició que Anselm Kiefer va inaugurar l’abril del 2022 al Palazzo Ducale de Venècia ja era una declaració d’intencions. El pintor i escultor alemany va folrar l’emblemàtica Salla dello Scrutunio amb catorze obres de gran format dedicades a la història de la ciutat en un impactant discurs visual que oscil·lava entre la creació i la destrucció. Al juny, el pintor Leonardo Escoda i la seva companya Pilar Lanau, gestora cultural i també artista, van visitar la colossal proposta de Kiefer. Van sortir-ne impressionats. Especialment Escoda, fascinat pel fet de poder treballar a aquella escala. Just en aquell moment, el tortosí tenia la seva pròpia exposició al monestir de Poblet, un encàrrec que li havien confirmat el 2020 i al qual va poder entregar-se en cos i ànima gràcies a la pandèmia. Només va patir una limitació: tenia l’estudi situat en un pis i les obres no podien fer més d’1,5 x 1,5 metres. Aquella Música Callada que es va exhibir durant més de mig any a Poblet va ser un exercici d’abstracció de tècnica exquisida, la síntesi d’una carrera que abastava quatre dècades. També va resultar tristament premonitòria. Aquell mateix novembre, la veu de Leonardo, de 66 anys, es va apagar sense avís previ.. Peça de preparació de l’exposició Música Callada. Foto de Jep Colomé Jep Colomé. Dos anys i mig després, Pilar Lanau em rep a Lo Pati d’Amposta, el Centre d’Art Contemporani de les Terres de l’Ebre. Fa unes setmanes que s’ha inaugurat Sentir Música Callada, una versió ampliada de l’exposició que Escoda va presentar a Poblet, coincidint amb el seu moment de maduresa artística. La sala imposa: s’hi respira silenci, matèria, vibració, significat. A la paret del fons hi ha un mural format per catorze quadres d’1,5 x 1,5 metres. Una idea de la comissària Aida Boix Grau, una magnífica picada d’ullet al gran format de Kiefer que tant va emocionar Escoda, que sempre va qüestionar-se la pintura per la pintura fins a despullar-la de tot artifici, anècdota i narrativa. Una depuració que no va acabar fins que va trobar-se amb el silenci de “la música callada, la soledad sonora”, aquell vers de Joan de la Creu que també va inspirar el compositor Frederic Mompou. I és que Mompou, juntament amb John Cage, Carles Santos, Miles Davis, Duchamp, Hölderlin, Rilke, Baudelaire i Paul Celan —el poeta romanès d’ascendència jueva en el qual Kiefer s’ha emmirallat més d’un cop—, donen nom a algunes obres, destapant així els gustos i les influències de l’artista.. ‘Sentir Música Callada’ és més que una exposició, és una declaració d’amor de Pilar Lanau, la seva companya i admiradora. Durant quasi tres dècades, Lanau i Escoda van estar empeltats en una relació d’admiració mútua. Ella va acompanyar-lo en la seva faceta d’home, artista i docent a l’Escola d’Art i Cultura de la Diputació, a Tortosa. Va tindre el privilegi d’aprendre d’ell, de veure’l crear de manera rigorosa, de teixir complicitats per tal de portar l‘art contemporani fins a les Terres de l’Ebre. Pilar sempre ha (ad)mirat Leonardo i ara vol que també el mirem nosaltres, que el fem transcendir i que la seva obra quedi documentada. És per això que Sentir Música Callada és més que una exposició: és una declaració d’amor. També és el tret de sortida del cicle Mira Leonardo, un homenatge pòstum a la seva trajectòria vital i artística, que s’ha gestat el darrer any i que, al llarg dels propers mesos, s’expandirà per diferents equipaments culturals i festivals del territori. Una manera guaridora de tancar el dol i, de retruc, un cercle. El nostre recorregut per Lo Pati acaba amb un vídeo d’Escoda treballant en una de les obres exposades. El veiem juntes, en silenci, un parell de vegades. A la segona, Lanau em convida a fixar-me en la gestualitat d’unes pinzellades que són veu, ulls, mans. Diu que ha redescobert Leonardo com a artista: entra en la seva obra i hi transita per mirar la pintura per la pintura. I, sobretot, per tornar-se a mirar a ella mateixa, per tindre el coratge d’agafar de nou el llapis, per deixar que torni a entrar una mica de llum per les esquerdes.
EL PAÍS
