L’escriptora estava convençuda que existia una “escriptura femenina” i una “escriptura masculina” que podien ser distingides pel lector
El llibre de Virginia Woolf Una habitació pròpia (en català, Angle Editorial, 2024) va provocar que les seves lectores consideressin aquesta autora una feminista fervorosa. No és exactament així.
Woolf va escriure una llarga sèrie de novel·les de gran valor —no de fàcil lectura, però això és un bon senyal— sempre lluitant contra una malaltia, que ara no cal diagnosticar, que li permetia moments d’un cert benestar i molts altres moments d’abatiment i depressió. Conseqüència d’aquesta inestabilitat va ser que el 28 de març de 1941 l’escriptora decidís suïcidar-se llançant-se al riu Ouse, pròxim a la seva casa a Rodmell, amb pedres a les butxaques de l’abric.
Aquesta és una data accidental que té poc a veure amb la seva obra, quasi tota immersa en els patrons del que en anglès s’anomena Modernism, que no és el mateix que allò que nosaltres entenem per Modernisme. El modernisme anglès va ser un moviment de rebuig de les categories narratives heretades de la novel·la del segle XIX, escrita per homes i per dones, obres amarades d’una moral puritana que els autors i autores d’inici del segle XX van rebutjar per dos camins: uns patrons narratius que ja tenien poc a veure amb les grans novel·les de la tradició dinovena, i la radical oposició als tòpics morals i polítics que les presidien. En aquest sentit, Woolf és una de les grans representants del moviment, però també ho són Joyce, Wyndham Lewis, D. H. Lawrence, Djuna Barnes o Gertrude Stein.
Tot i això, no es pot dir que Woolf fos una abrandada defensora del moviment feminista a l’Anglaterra del seu temps. Al cap i a la fi, allò que demanava a Una habitació pròpia només era que les noies tinguessin una habitació per a elles soles per escriure tranquil·lament, i cinc-centes lliures de renda anual per pagar-se les despeses. (Com a membre de l’elit de Bloomsbury, la plebs, en general, no li va importar gaire.) No és el mateix que involucrar-se en una lluita generalitzada a favor de l’emancipació de totes les dones i en defensa de tots els seus drets. També és cert que va adherir-se sense gran entusiasme a l’organització feminista Women Co-operative Guild; però en una sessió del mes de gener de 1917 va adreçar-se a les assistentes a una reunió d’aquell “sindicat” defensant la integritat física dels soldats que es trobaven a la guerra i exposant les mesures que calia adoptar, com ara l’ús del preservatiu. Dues dones es van aixecar i van marxar enfurismades; una dona molt grossa es va posar a plorar, i una colla va manifestar que no formaven part d’aquella associació perquè els aconsellessin parlar amb els seus fills sobre coses de sexe. Era el temps que era. Virginia Woolf va acabar abandonant aquell Guild.
Per a qualsevol feminista, i per a tot lector de la seva obra, el que importa és una altra cosa: Woolf no podia creure amb els ulls tancats en el moviment feminista que va conèixer perquè no creia que les dones fossin solament dones. Creia que els homes tenien la seva part de feminitat, com les dones la seva de masculinitat: no creia que les dones haguessin de pretendre la igualtat respecte als homes, sinó que calia assenyalar precisament el contrari: la diferència que existeix entre els dos sexes.
La millor expressió d’aquest pensament va quedar palesa a la seva novel·la Orlando (en català, Viena, 2023), que presenta un noi androgin durant la primera meitat de l’obra, i després, per efecte d’una estranya metamorfosi, a ell mateix transformat en noia: ni Orlando noi era totalment home, ni Orlando dona serà totalment femenina, almenys d’acord amb el concepte de feminitat de l’època.
Del que sí estava convençuda Virginia Woolf és que existia una “escriptura femenina” i una “escriptura masculina” que podien i haurien de ser distingides per un lector. Això no té res a veure amb l’argument d’un llibre. Ho té tot a veure amb les escansions de la prosa, la seva musicalitat, els efectes prosòdics, la sintaxi i altres qüestions de l’estil. A Catalunya és una cosa que es veu clarament quan es compara l’estil de Mercè Rodoreda —ai!, sovint malgrat els arguments xarons— amb el de Josep Pla, sempre de frase contundent, apodíctica, mascle, dogmàtica i irrebatible.
EL PAÍS
El llibre de Virginia Woolf Una habitació pròpia (en català, Angle Editorial, 2024) va provocar que les seves lectores consideressin aquesta autora una feminista fervorosa. No és exactament així.. Woolf va escriure una llarga sèrie de novel·les de gran valor —no de fàcil lectura, però això és un bon senyal— sempre lluitant contra una malaltia, que ara no cal diagnosticar, que li permetia moments d’un cert benestar i molts altres moments d’abatiment i depressió. Conseqüència d’aquesta inestabilitat va ser que el 28 de març de 1941 l’escriptora decidís suïcidar-se llançant-se al riu Ouse, pròxim a la seva casa a Rodmell, amb pedres a les butxaques de l’abric.. Aquesta és una data accidental que té poc a veure amb la seva obra, quasi tota immersa en els patrons del que en anglès s’anomena Modernism, que no és el mateix que allò que nosaltres entenem per Modernisme. El modernisme anglès va ser un moviment de rebuig de les categories narratives heretades de la novel·la del segle XIX, escrita per homes i per dones, obres amarades d’una moral puritana que els autors i autores d’inici del segle XX van rebutjar per dos camins: uns patrons narratius que ja tenien poc a veure amb les grans novel·les de la tradició dinovena, i la radical oposició als tòpics morals i polítics que les presidien. En aquest sentit, Woolf és una de les grans representants del moviment, però també ho són Joyce, Wyndham Lewis, D. H. Lawrence, Djuna Barnes o Gertrude Stein.. Tot i això, no es pot dir que Woolf fos una abrandada defensora del moviment feminista a l’Anglaterra del seu temps. Al cap i a la fi, allò que demanava a Una habitació pròpia només era que les noies tinguessin una habitació per a elles soles per escriure tranquil·lament, i cinc-centes lliures de renda anual per pagar-se les despeses. (Com a membre de l’elit de Bloomsbury, la plebs, en general, no li va importar gaire.) No és el mateix que involucrar-se en una lluita generalitzada a favor de l’emancipació de totes les dones i en defensa de tots els seus drets. També és cert que va adherir-se sense gran entusiasme a l’organització feminista Women Co-operative Guild; però en una sessió del mes de gener de 1917 va adreçar-se a les assistentes a una reunió d’aquell “sindicat” defensant la integritat física dels soldats que es trobaven a la guerra i exposant les mesures que calia adoptar, com ara l’ús del preservatiu. Dues dones es van aixecar i van marxar enfurismades; una dona molt grossa es va posar a plorar, i una colla va manifestar que no formaven part d’aquella associació perquè els aconsellessin parlar amb els seus fills sobre coses de sexe. Era el temps que era. Virginia Woolf va acabar abandonant aquell Guild.. Per a qualsevol feminista, i per a tot lector de la seva obra, el que importa és una altra cosa: Woolf no podia creure amb els ulls tancats en el moviment feminista que va conèixer perquè no creia que les dones fossin solament dones. Creia que els homes tenien la seva part de feminitat, com les dones la seva de masculinitat: no creia que les dones haguessin de pretendre la igualtat respecte als homes, sinó que calia assenyalar precisament el contrari: la diferència que existeix entre els dos sexes.. La millor expressió d’aquest pensament va quedar palesa a la seva novel·la Orlando (en català, Viena, 2023), que presenta un noi androgin durant la primera meitat de l’obra, i després, per efecte d’una estranya metamorfosi, a ell mateix transformat en noia: ni Orlando noi era totalment home, ni Orlando dona serà totalment femenina, almenys d’acord amb el concepte de feminitat de l’època.. Del que sí estava convençuda Virginia Woolf és que existia una “escriptura femenina” i una “escriptura masculina” que podien i haurien de ser distingides per un lector. Això no té res a veure amb l’argument d’un llibre. Ho té tot a veure amb les escansions de la prosa, la seva musicalitat, els efectes prosòdics, la sintaxi i altres qüestions de l’estil. A Catalunya és una cosa que es veu clarament quan es compara l’estil de Mercè Rodoreda —ai!, sovint malgrat els arguments xarons— amb el de Josep Pla, sempre de frase contundent, apodíctica, mascle, dogmàtica i irrebatible.. Seguir leyendo
