‘L’any que vas néixer’ supera la minsa mitjana del canal
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
‘L’any que vas néixer’ supera la minsa mitjana del canal
De la nova oferta del canal majoritàriament en català de TVE, La 2Cat, sobresurt el programa L’any que vas néixer, de Xavier Bundó. Aquest espai té unes mètriques que superen les discretes audiències diàries (a l’octubre la mitjana del canal va ser de 2,8% i el novembre d’una dècima menys, 2,7%), i es mereix aquest incipient reconeixement de l’espectador. D’entrada, tot i la senzillesa de la proposta ―dos convidats nascuts el mateix any comenten escenes del NO-DO de l’època―, el seu objectiu és clar i precís. I per sobre de tot hi ha el debut televisiu de Bundó, líder de la ràdio de cap de setmana, que sap conversar amb tranquil·litat, sense inflor ni pompositat, documentat com sempre. Presenta les escenes del NO-DO, fa unes quantes preguntes, un breu interrogatori en què els convidats han de posar-se d’acord a respondre una pregunta juganera, i acomiada els intervinents i el programa amb una sorprenent brevetat, massa i tot, fugint, com tota l’estona, dels èmfasis.
El resultat final depèn molt que els convidats sàpiguen escollir episodis significatius de la seva infància i vagin més enllà del comentari de les imatges. Hi ha el perill que es trobin tenallats perquè sobre l’any que van néixer, lògicament, no tenen records, i la primera infància és plena de moments memorables molt comuns. Els Juegos Reunidos Geyper s’han esmentat com a mínim tres vegades en diferents episodis del programa. Quan es fan excursions més agosarades en el temps és quan hi ha testimonis més rellevants, com ara Oriol Grau explicant que feia vestidets per als madelmans. És a l’adolescència quan serà conscient de la seva homosexualitat. En tot cas, la sàvia tria de peces del NO-DO que fa el programa és una bona lliçó sobre la sopa ideològica que el franquisme volia fer menjar a la ciutadania. Per exemple, el masclisme desvergonyit dels comentaris o la iconografia que es volia construir al voltant del dictador. En fi, faria bé La 2Cat de no deixar-se perdre Xavier Bundó.
Fa uns dies, TVE va publicar que “l’estrena de la nova programació de La 2Cat impulsa el millor mes de l’any en visitants únics, visualitzacions i impacte a xarxes”. El portal va donar un increment del 119,2% de visitants sobre el setembre i del 269% de visualitzacions. Si les xifres digitals donen aquestes alegries, no és el cas de la graella lineal. La direcció de la cadena era conscient que l’audiència no es dispararia de sobte. I així ha estat. Però les dades semblen indicar una necessitat de correcció. Òbviament, la migradesa pressupostària condiciona les ambicions que hi pugui haver. Hi ha gèneres ignorats, com la ficció. D’entrada, tot i ser una sortida barata, l’abundància exagerada de tertúlies espigolant els mateixos assumptes ―és absurd que n’hi hagi tantes― fa difícil convèncer l’espectador, particularment al matí, que abandoni una emissora, també farcida de tertúlies, per anar a una altra que li ofereix una cosa molt semblant: ràdio. El cafè d’idees, amb una audiència minsa, té la virtut d’imposar en determinades ocasions una agenda informativa, cosa que no fan altres espais. Sobta veure com els programes en castellà, els concursos i Malas lenguas són de llarg els mes vistos i milloren la mitjana, però no serveixen de palanca per mantenir l’espectador en la programació en català. Particularment cridaner és el fenomen del futbol de la selecció espanyola. En un mateix partit, que La 1 de TVE dona en castellà i La 2Cat, en català, la collita de TVE a Catalunya va ser del 22,2% i la de La2Cat, del 2,8%. Cal temps per consolidar l’oferta ―L’altaveude la tarda, per exemple, es beneficia de la seva, diguem-ne, veterania― i, al mateix temps, incrementar la singularitat, cosa més fàcil de dir que de fer. L’arribada de la versió catalana d’Aquí la terra, feta expressament pel manresà Jacob Petrus, va obrint-se camí. És una marca de la casa. En canvi, l’audiència ignora programes com el de Les Mamarazzis, a qui ja veiem cada setmana en altres televisions i ràdios o de bon matí al mateix canal.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Licenciado en Derecho y Periodismo, fue profesor de Historia del Cine en la UAB durante varios años. Trabajó en las redacciones de Fotogramas, Tele/Expres, El Periódico y, durante más de treinta años, en EL PAÍS donde, como subdirector, participó en la fundación de Babelia y Ciberpaís. Fue Defensor del Lector.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS
De la nova oferta del canal majoritàriament en català de TVE, La 2Cat, sobresurt el programa L’any que vas néixer, de Xavier Bundó. Aquest espai té unes mètriques que superen les discretes audiències diàries (a l’octubre la mitjana del canal va ser de 2,8% i el novembre d’una dècima menys, 2,7%), i es mereix aquest incipient reconeixement de l’espectador. D’entrada, tot i la senzillesa de la proposta ―dos convidats nascuts el mateix any comenten escenes del NO-DO de l’època―, el seu objectiu és clar i precís. I per sobre de tot hi ha el debut televisiu de Bundó, líder de la ràdio de cap de setmana, que sap conversar amb tranquil·litat, sense inflor ni pompositat, documentat com sempre. Presenta les escenes del NO-DO, fa unes quantes preguntes, un breu interrogatori en què els convidats han de posar-se d’acord a respondre una pregunta juganera, i acomiada els intervinents i el programa amb una sorprenent brevetat, massa i tot, fugint, com tota l’estona, dels èmfasis.. El resultat final depèn molt que els convidats sàpiguen escollir episodis significatius de la seva infància i vagin més enllà del comentari de les imatges. Hi ha el perill que es trobin tenallats perquè sobre l’any que van néixer, lògicament, no tenen records, i la primera infància és plena de moments memorables molt comuns. Els Juegos Reunidos Geyper s’han esmentat com a mínim tres vegades en diferents episodis del programa. Quan es fan excursions més agosarades en el temps és quan hi ha testimonis més rellevants, com ara Oriol Grau explicant que feia vestidets per als madelmans. És a l’adolescència quan serà conscient de la seva homosexualitat. En tot cas, la sàvia tria de peces del NO-DO que fa el programa és una bona lliçó sobre la sopa ideològica que el franquisme volia fer menjar a la ciutadania. Per exemple, el masclisme desvergonyit dels comentaris o la iconografia que es volia construir al voltant del dictador. En fi, faria bé La 2Cat de no deixar-se perdre Xavier Bundó.. Fa uns dies, TVE va publicar que “l’estrena de la nova programació de La 2Cat impulsa el millor mes de l’any en visitants únics, visualitzacions i impacte a xarxes”. El portal va donar un increment del 119,2% de visitants sobre el setembre i del 269% de visualitzacions. Si les xifres digitals donen aquestes alegries, no és el cas de la graella lineal. La direcció de la cadena era conscient que l’audiència no es dispararia de sobte. I així ha estat. Però les dades semblen indicar una necessitat de correcció. Òbviament, la migradesa pressupostària condiciona les ambicions que hi pugui haver. Hi ha gèneres ignorats, com la ficció. D’entrada, tot i ser una sortida barata, l’abundància exagerada de tertúlies espigolant els mateixos assumptes ―és absurd que n’hi hagi tantes― fa difícil convèncer l’espectador, particularment al matí, que abandoni una emissora, també farcida de tertúlies, per anar a una altra que li ofereix una cosa molt semblant: ràdio. El cafè d’idees, amb una audiència minsa, té la virtut d’imposar en determinades ocasions una agenda informativa, cosa que no fan altres espais. Sobta veure com els programes en castellà, els concursos i Malas lenguas són de llarg els mes vistos i milloren la mitjana, però no serveixen de palanca per mantenir l’espectador en la programació en català. Particularment cridaner és el fenomen del futbol de la selecció espanyola. En un mateix partit, que La 1 de TVE dona en castellà i La 2Cat, en català, la collita de TVE a Catalunya va ser del 22,2% i la de La2Cat, del 2,8%. Cal temps per consolidar l’oferta ―L’altaveu de la tarda, per exemple, es beneficia de la seva, diguem-ne, veterania― i, al mateix temps, incrementar la singularitat, cosa més fàcil de dir que de fer. L’arribada de la versió catalana d’Aquí la terra, feta expressament pel manresà Jacob Petrus, va obrint-se camí. És una marca de la casa. En canvi, l’audiència ignora programes com el de Les Mamarazzis, a qui ja veiem cada setmana en altres televisions i ràdios o de bon matí al mateix canal.. Seguir leyendo
