A l’espai central hi ha el nucli d’El moviment perpetu del mur. Paga la pena posar-se d’esquena a la pantalla on es projecten noticiaris franquistes absurds sobre salons de pintura o arts decoratives. S’ha de procurar no escoltar la pesadíssima veu amb caspa del locutor. Si es vol una mica de conya, n’hi ha prou amb l’article de Josep Pla que es llegeix a la part final del recorregut, la desconnexió entre l’opinió tòpica sobre l’abstracció i el prestigi que havia conquerit Antoni Tàpies ja queda clara i amb gràcia reaccionària. No hi perdem el temps. No ens hem de moure del centre expositiu. A la dreta hi ha l’exposició de la primavera de 1954 a les Galeries Laietanes, mentre que a l’esquerra es recrea la de la Galerie Stadler de París dels primers mesos de 1956. Cal anar mirant a dreta i a esquerra, acostar-se al plafó d’un extrem i tornar al plafó de l’altra banda. Aquest és el moviment, entre una cadira de disseny i ‘Porta metàl·lica i violi’ (1956). Podem fer i desfer el camí de radicalitat estètica que Antoni Tàpies va emprendre a mitjans de la dècada dels cinquanta: el trànsit d’explorar primàriament amb les formes a indagar en la metafísica de la realitat a través de la batalla amb la matèria.. Seguir leyendo
‘El moviment perpetu del mur’ recrea exposicions dels anys seixanta d’Antoni Tàpies, però no clarifica la importància de les galeries
art. Crítica. Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia. ‘El moviment perpetu del mur’ recrea exposicions dels anys seixanta d’Antoni Tàpies, però no clarifica la importància de les galeries. ‘Marró i ocre’ d’Antoni Tàpies (1959)Col·lecció Fundación Juan March, Museo de Arte Abstracto Español, Conca. © Comissió Tàpies / VEGAP, 2026.. A l’espai central hi ha el nucli d’El moviment perpetu del mur. Paga la pena posar-se d’esquena a la pantalla on es projecten noticiaris franquistes absurds sobre salons de pintura o arts decoratives. S’ha de procurar no escoltar la pesadíssima veu amb caspa del locutor. Si es vol una mica de conya, n’hi ha prou amb l’article de Josep Pla que es llegeix a la part final del recorregut, la desconnexió entre l’opinió tòpica sobre l’abstracció i el prestigi que havia conquerit Antoni Tàpies ja queda clara i amb gràcia reaccionària. No hi perdem el temps. No ens hem de moure del centre expositiu. A la dreta hi ha l’exposició de la primavera de 1954 a les Galeries Laietanes, mentre que a l’esquerra es recrea la de la Galerie Stadler de París dels primers mesos de 1956. Cal anar mirant a dreta i a esquerra, acostar-se al plafó d’un extrem i tornar al plafó de l’altra banda. Aquest és el moviment, entre una cadira de disseny i ‘Porta metàl·lica i violi’ (1956). Podem fer i desfer el camí de radicalitat estètica que Antoni Tàpies va emprendre a mitjans de la dècada dels cinquanta: el trànsit d’explorar primàriament amb les formes a indagar en la metafísica de la realitat a través de la batalla amb la matèria.. Després de la commemoració del centenari del naixement del pintor, té tot el sentit revisar Tàpies de nou. Ara fa un any vam veure La imaginació del mónal Museu. El tema eren els començaments d’un artista connectat amb la dissidència surrealista que germinava a la Barcelona del primer franquisme. A El moviment perpetu del mur, comissariada també per Imma Prieto i Pablo Allepuz, partim d’aquell moment. La primera obra, ‘Lletra K’, de 1949, és un autoretrat acompanyat d’una figura diabòlica enclaustrada que ens endinsa en una subconsciència ocupada per una fosca fantasmagoria. Partim d’aquí. Aquesta nova exposició, com es diu a la presentació i es reforça al catàleg de mà, pretén ser una exposició d’exposicions: el seu propòsit és recrear dues de les Galeries Laietanes (1950 i 1954), la de París el 1956 i la de la Sala Gaspar de 1960. Aconsegueix materialitzar El moviment perpetu del mur el repte que es planteja? Sí, però només fins a cert punt.. Vista de l’exposició “Obra reciente de Antoni Tàpies en la Sala Gaspar”, a la Sala Gaspar, Barcelona (1960)Biblioteca del Museu Tàpies.. El mèrit principal de la proposta és mostrar bastantes de les obres que es van poder veure en aquelles exposicions. N’hi ha del Museu, d’altres institucions, de col·leccionistes. A banda, hi ha un bon acompanyament documental a les vitrines: des de llistes de quadres amb el preu anotat a mà al costat, la carta amb la qual el galerista francès el va convidar o crítiques publicades a la premsa de l’època —que bo que era Joan Teixidor!—… Les fotografies, que ens permeten constatar com estaven penjats els quadres o ens ajuden a visualitzar com eren les sales i com estaven il·luminades, donaven més joc. A partir de la segona de les quatre no és evident que estiguis en recreacions històriques diferents. Les obres sí que t’ho fan veure, sobretot en aquell espai que va de ‘Meditació epicúria’ (1953) a ‘Grafismes sobre vernís’ (1955), però l’exposició potser no tant.. La dècada que transcorre entre ‘Lletra K’ (1949) i ‘Marró i ocre’ (1959), per citar-ne dues tan bones que fan caure de cul, és aquella en la qual Tàpies es va convertir en figura de primer nivell del sistema de l’art d’avantguarda internacional. En aquest sistema, a diferència del període de les primeres avantguardes, la Barcelona franquista era la perifèria de la perifèria. Les Laietanes i la Gaspar, tanmateix, van jugar-hi un paper rellevant que, sobretot en el segon cas, l’espectador no pot captar perquè no hi ha prou informació per calibrar-ho. Passa una mica el mateix amb Stadler: quina era la seva rellevància al sistema de galeries parisenc o què implicava l’apadrinament d’un crític com Michel Tapié? Són assumptes amb els quals es podria haver aprofundit més per mostrar allò que és essencial i sí que hi és: el moviment intern en l’imaginari de Tàpies per penetrar el mur que, per dir-ho de manera pedant, era la consciència occidental.. La imaginació del món. Museu Tàpies. Barcelona. Fins al 21 de gener.. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo. ¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?. Añadir usuarioContinuar leyendo aquí. Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.. ¿Por qué estás viendo esto?. Flecha. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.. Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.. ¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.. En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.. Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.. Sobre la firma. Filólogo y escritor. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española. Sus últimos libros son la novela ‘El hijo del chófer’ y la biografía ‘Vencer el miedo. Vida de Gabriel Ferrater’ (Tusquets). Escribe en la sección de ‘Opinión’ y coordina ‘Babelia’, el suplemento cultural de EL PAÍS.. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Exposicions. Artistes. Antoni Tàpies. Art. Museus. Barcelona. Catalunya. Cultura. Art contemporani. Pintura. Surrealisme. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí
EL PAÍS
