L’actor, que torna a viure a Barcelona després de més de vint anys a Vilassar de Mar, no amaga que són una mica clan però no volen exposar-se com a tal
Una molèstia al queixal l’ha fet córrer al dentista just abans de començar les vacances. No vol que això li esguerri el període de descans, al qual li costa entrar perquè sempre necessita molta activitat. Per això Eduard Farelo (Barcelona, 1970) ha anat a Vilassar de Mar, el poble on ha viscut més de vint anys i on encara hi té alguns vincles, però cada cop més records que vivències. Va anar a parar a aquest poble del Maresme quan es va trobar amb cinc fills en un pis petit de Sarrià. Li va costar molt deixar la ciutat, explica. Segurament per això fa un any i mig que torna a viure a Barcelona, una decisió que va prendre un cop els fills van volar del niu. En parla orgullós, de tots cinc. Des de la més famosa Alba (Bad Gyal) a l’Irma (Mushkaa) i també la Greta, amb un projecte de música incipient que troba “preciós”. Però també parla amb devoció de la Paula i el Bruno i de la seva dona, l’Eva. Tots junts formen el clan Farelo Solé. Fugen de l’exposició pública com a tal, però la singularitat i unió d’aquesta família del món cultural català de vegades passa per damunt de la seva voluntat.PREGUNTA. Ser família nombrosa és raríssim avui. Ho ha notat?RESPOSTA. Personalment no, perquè vinc d’una família nombrosa, però sí en la mirada externa. En el meu ofici no s’acabava d’entendre. Era un concepte de família renyit amb unes idees més progressistes. Hem lluitat molt contra aquest estereotip, som una família nombrosa poc convencional. El meu sector és molt inestable i la gent posposa la maternitat. Jo vaig ser una mica kamikaze. P. L’ha fet patir, aquesta inestabilitat?R. No perquè he tingut la sort de tenir una parella que m’ha aportat molta tranquil·litat mental. No econòmica, sinó mental. Sempre hem pensat que ens en sortiríem. Tinc la malaltia de l’optimisme i el positivisme. P. Els seus pares van estar a l’Institut del Teatre.R. Sí, sobretot la meva mare. Va treballar de jove en teatre, però el meu pare li va plantejar que aquell estil de vida no era compatible amb formar una família i ho va deixar. Jo vaig créixer amb aquell run-run. Tenia el cuc del teatre i vaig començar amb en Ricard Salvat. El doblatge va ser el primer que vaig fer. P. En català?R. També en castellà. A casa el parlàvem perquè el meu pare era de Burgos. Però la meva mare era catalanoparlant i es va preocupar que aprenguéssim bé el català. Vam anar a l’Escola del Mar. P. La mítica Escola del Mar de Barcelona. Va influir en qui és?R. Absolutament. Part del meu desig de llibertat ve d’aquella escola. Era absolutament lliure. Hi vaig fer tota la primària, al principi encara en dictadura i fèiem eleccions a l’escola. Les decisions es prenien per assemblea, hi havia un consell escolar, era molt democràtica. P. Li ha servit per a l’organització familiar?R. I tant que sí. Si d’alguna cosa no es poden queixar els meus fills és d’haver crescut en un entorn d’absoluta llibertat
Una molèstia al queixal l’ha fet córrer al dentista just abans de començar les vacances. No vol que això li esguerri el període de descans, al qual li costa entrar perquè sempre necessita molta activitat. Per això Eduard Farelo (Barcelona, 1970) ha anat a Vilassar de Mar, el poble on ha viscut més de vint anys i on encara hi té alguns vincles, però cada cop més records que vivències. Va anar a parar a aquest poble del Maresme quan es va trobar amb cinc fills en un pis petit de Sarrià. Li va costar molt deixar la ciutat, explica. Segurament per això fa un any i mig que torna a viure a Barcelona, una decisió que va prendre un cop els fills van volar del niu. En parla orgullós, de tots cinc. Des de la més famosa Alba (Bad Gyal) a l’Irma (Mushkaa) i també la Greta, amb un projecte de música incipient que troba “preciós”. Però també parla amb devoció de la Paula i el Bruno i de la seva dona, l’Eva. Tots junts formen el clan Farelo Solé. Fugen de l’exposició pública com a tal, però la singularitat i unió d’aquesta família del món cultural català de vegades passa per damunt de la seva voluntat. Seguir leyendo
