Fins al 29 de juny es pot veure al MNAC una magnífica exposició protagonitzada per un dels escultors més grans del segle XII: l’anomenat Mestre de Cabestany, creador d’obres plenes d’expressionisme, amb grans mans, ulls sortits, profundes fosses nasals i pentinats que recorden les escultures gregues; uns trets que fan inconfusibles les seves obres i que li han donat fama internacional. L’exposició, comissariada pel catedràtic d’Història de l’Art Manuel Castiñeiras, aplega els fragments coneguts de l’obra més destacada d’aquest artista de personalitat enigmàtica: la portada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva, creada entre 1160 i 1170, a més de la majoria de les peces que se li atribueixen.. Seguir leyendo
Coincideixen al MNAC les restes de dues obres romàniques excepcionals: la portada del monestir de Sant Pere de Rodes (Girona) i les pintures del monestir d’Osca, que mostren la capacitat creadora i destructora de l’ésser humà
Fins al 29 de juny es pot veure al MNAC una magnífica exposició protagonitzada per un dels escultors més grans del segle XII: l’anomenat Mestre de Cabestany, creador d’obres plenes d’expressionisme, amb grans mans, ulls sortits, profundes fosses nasals i pentinats que recorden les escultures gregues; uns trets que fan inconfusibles les seves obres i que li han donat fama internacional. L’exposició, comissariada pel catedràtic d’Història de l’Art Manuel Castiñeiras, aplega els fragments coneguts de l’obra més destacada d’aquest artista de personalitat enigmàtica: la portada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva, creada entre 1160 i 1170, a més de la majoria de les peces que se li atribueixen.. La proposta hipotètica que desenvolupa Castiñeiras d’aquesta enorme portalada, de 10,10 metres d’alt per 6,25 d’ample, de la qual no es conserven dibuixos ni fotografies, incorpora elements inèdits fins ara, com un baix relleu, tres caps, la cartel·la del Titulus Crucis de la crucifixió central i un fragment d’un lateral de la porta.. El cap de Sant Pere de Rodes, del Mestre de Cabestany. Aquesta obra va ser possible després que el monestir, situat en una zona tan agresta com a bonica de l’actual Empordà, esdevingués un gran centre, a l’altura de Sant Pere de Roma, gràcies a l’acció decidida d’uns monjos que al segle X van aconseguir dues butlles que igualaven els beneficis de viatjar a la santa seu i a aquest indret, cosa que va convertir el monestir en un centre de pelegrinatge de primer ordre. La mostra, com no podia ser d’altra manera, presenta una de les peces més belles i icòniques del Mestre: el modern i geomètric cap de sant Pere, que en un altre context passaria per grega d’estil sever i feta al segle V aC.. Les obres del Mestre ens permeten reflexionar sobre el patrimoni i la seva destrucció, ja que confirmen que aquest escultor excepcional va fer servir per a moltes de les seves obres marbres antics provinents de Carrara (Itàlia) i de l’illa del Proconès, actual Màrmara (Turquia). És el fenomen anomenat spolia en història de l’art ―és a dir, la reutilització d’elements patrimonials antics, com ara sarcòfags romans brutalment fragmentats―, que el Mestre va fer servir com a material i que el van inspirar i li van donar un estil i personalitat únics.. Timpà de Santa Maria, a l’exposició ‘Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany’CARLES RIBAS. En un punt tan llunyà com agrest, al costat del desert dels Monegres, la reina Sanxa d’Aragó va fundar el monestir de Santa Maria de Sixena el 1188, només 18 anys després que el Mestre de Cabestany acabés la seva portada. I fins allà va fer que viatgés un grup de grans artistes perquè pintessin i decoressin la sala capitular com un gran espai regi que mostrés el seu poder, amb unes pintures tan belles com úniques. Les pintures murals, segons els especialistes, van ser creades per un grup d’artistes anglesos (miniaturistes), que havien passat per Sicília i van ser capaços de pintar en un lloc relativament petit gairebé tot el cicle de l’Antic i el Nou Testament, creant un espai fascinant.. Al segle XII potser hi va haver algú que va contemplar la portada de marbre i la sala de les pintures en ple ús i esplendor; acabades de crear, era una experiència que difícilment oblidarien la resta de la seva vida. Ara, durant unes setmanes, és possible contemplar, sota el mateix sostre i a uns 50 metres de distància, les restes d’aquestes obres i comprovar, alhora, la capacitat creadora i destructora de l’ésser humà.. La portada de marbre va ser destruïda i trossejada durant el primer terç del segle XIX, un cop els monjos ja havien abandonat el monestir, que va acabar devastat i convertit en ruïnes, mentre que el nivi marbre treballat pel Mestre va ser reutilitzat en construccions de les localitats properes de la Selva de Mar, el Port de la Selva o Llançà, on fins fa poc han decorat cases o s’han fet servir com a fites i creus de cementiri. Alguns dels seus fragments encara continuen amagats, esperant ser localitzats.. Vista de l’interior de l’església de Sant Pere de Rodes (1925-1939). Fons Joan Subias i Galter (Arxiu de lInstitut dEstudis Catalans. Ajuntament de Girona-CRDI (Fons Joan Subias i Galter)). La destrucció de Sixena, ja ho sabem, va ser després, el 1936, durant els primers mesos de la Guerra Civil, quan aquest monestir va ser incendiat per gent de la localitat, com defensen alguns, o vinguts d’altres terres, com diuen d’altres, o tots plegats, tal com va passar en molts altres punts del país.. L’excel·lència d’aquestes obres i el seu tràgic final no és l’únic que les uneix. També la figura de Josep Gudiol i Ricart. Aquest historiador de l’art va ser qui l’any 1944 va parlar, per primera vegada, del Mestre, establint una “identitat” a partir de l’anàlisi del timpà de Cabestany (present a l’exposició); una autoria que es va consolidar i a qui la historiografia ha acabat atribuint un conjunt d’obres disseminades per tot l’arc mediterrani occidental, que va des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Navarra.. Gudiol, també ho sabem, va ser qui, després de tres dies d’incendi al monestir de Sijena, va arrencar les pintures calcinades i les va salvar d’una desaparició segura. Una acció de salvaguarda del patrimoni religiós que va desenvolupar en altres localitats catalanes i aragoneses que havien estat objecte d’atemptats iconoclastes durant els primers dies de la guerra. Però Gudiol militava al bàndol perdedor, i això va fer que la seva tasca no fos reconeguda. Ara que es compleixen 90 anys d’aquells tristos fets i en aquests moments de conflicte patrimonial, Gudiol i la seva feina continuen sent destruïts per aquells que qualifiquen, injustament, que el que va fer per aquelles pintures no va ser salvar-les, sinó espoliar-les.
EL PAÍS
