Pep Espelt ha perdut el compte dels anys que fa que viu a Konvent, un edifici de pedra que un dia va ser el convent de monges de la colònia tèxtil de Cal Rosal, situada a les afores de Berga. Espelt és un dels gestors d’aquest oasi contracultural que pot presumir d’una atapeïda programació artística. Sempre que trepitges Konvent, el pes de la història t’aclapara: tan decadent, tan salvatge, tan autèntic, tan lliure. També ho és el seu jardí, un espai que Espelt ha recuperat mirant fotografies antigues i on ha fet créixer plantes heretades de casa la mare, de la masia de l’avi, de la tieta, de les veïnes. Aquí hi ha molta memòria i poc artifici, fins al punt que la figura del jardiner es difumina. Un efecte que ha aconseguit gràcies a l’observació atenta i continuada de la natura tal com li agrada a Gilles Clément.. Seguir leyendo
En mans del Pep Espelt, un dels gestor d’aquest antic convent de monges, la jardineria es converteix en eina de transformació social
Pep Espelt ha perdut el compte dels anys que fa que viu a Konvent, un edifici de pedra que un dia va ser el convent de monges de la colònia tèxtil de Cal Rosal, situada a les afores de Berga. Espelt és un dels gestors d’aquest oasi contracultural que pot presumir d’una atapeïda programació artística. Sempre que trepitges Konvent, el pes de la història t’aclapara: tan decadent, tan salvatge, tan autèntic, tan lliure. També ho és el seu jardí, un espai que Espelt ha recuperat mirant fotografies antigues i on ha fet créixer plantes heretades de casa la mare, de la masia de l’avi, de la tieta, de les veïnes. Aquí hi ha molta memòria i poc artifici, fins al punt que la figura del jardiner es difumina. Un efecte que ha aconseguit gràcies a l’observació atenta i continuada de la natura tal com li agrada a Gilles Clément.. En la dissertació Jardines, paisaje y genio natural (Puente Editores, 2021), l’assagista i jardiner francès reflexiona sobre la transformació dels jardins a partir del segle XX, quan van superar els recintes tancats i van acabar donant pas a l’ecologia. Això va provocar un canvi d’escala i van passar a ser planetaris. Conclusió? La Terra és l’únic jardí que tenim i, a més, és compartit. Segons Clément, el futur que ens espera dependrà si parlem des de la supremacia capitalista o bé des de la igualtat amb tot allò que és viu. “El artista del futuro jardín deberá aceptar la formidable colaboración de la naturaleza como coautora de su obra”, afirma. Aquesta també és la filosofia que Espelt aplica a través de Jardins i flors, un projecte en què fa servir l’art i la jardinera com a eines de transformació social i conscienciació mediambiental.. Más información. Les millors exposicions per visitar aquest hivern a Barcelona. Beirut, 2020. Una explosió al port de la capital libanesa va provocar més de dos centenars de morts i la destrucció de molts edificis del barri de Karantina. En un d’ells, Espelt, la fotògrafa Anna Bosch i l’estudiant de neurociència Joan Perramon van convertir un dels habitatges devastats en un jardí de plantes autòctones. Un gest modest però carregat de simbologia que parlava de resistència davant l’adversitat. Chefchaouen, 2024. En aquesta ciutat marroquina pintada de blau, un solar abandonat va convertir-se en un jardí i, de retruc, en un lloc de complicitat comunitària. Un altre gest modest que va canviar les dinàmiques d’un barri deprimit. Per això Espelt defensa que la jardineria no només és art, sinó també política: els veïns i veïnes que van participar en aquell procés es van conjurar a cuidar-lo i protegir-lo. Encara ho fan a dia d’avui. “El jardín no puede enseñarse, es él el que enseña”, insisteix Clément.. Els tentacles de Jardins i flors no distingeixen el rural de l’urbà, per això Espelt cavil·la des del jardí interior d’un bar —com el Mon Vínic de Barcelona— fins als jardins d’una masia empordanesa. Ara mateix està embrancat en una col·laboració amb la dissenyadora Txell Miras per al 080 Barcelona Fashion, amb una proposta vegetal que tindrà molt de discurs i poc de decoració. Un estil marca de la casa. “Els meus jardins no se sap si els ha fet un boig, estan deixats o tenen equilibri. Aquest és el límit on vull ser, és el que m’emociona. I això mateix succeeix amb Konvent: no sé sap si et caurà la casa a sobre o no, però és un palau. Tot depèn de la sensibilitat de qui mira”, reflexiona Espelt. Després de la letargia hivernal, tornen a obrir les portes el proper 10 d’abril per acollir la sisena edició del festival de circ i música Kontrast. Sigui quan sigui que hi aneu, busqueu el moment d’endinsar-vos al jardí, però feu-ho amb el tipus de presència que defensa Clément: amb la ment despullada, el cos exposat i disposats a llegir el paisatge sense artificis des del poderós filtre de l’experiència personal i l’armadura cultural. Qui sap si en sortireu canviats.
EL PAÍS
