A la novel·la de l’escriptora anglosaxona, convidada al Festival 42, una escriptora vídua i solitària busca semblances en la vida d’una altra persona
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
A la novel·la de l’escriptora anglosaxona, convidada al Festival 42, una escriptora vídua i solitària busca semblances en la vida d’una altra persona
Un post recent de Sílvia Tarragó sobre el també psicoanalista jungià James Hillman deia: “L’error bàsic que tots cometem resideix en l’enfocament subjectiu de les depressions que sentim: la meva vida, el meu matrimoni, el meu fracàs, la meva malaltia, el meu envelliment. L’error és la subjectivitat personal. El fet que sentim alguna cosa no ho converteix en ‘meu’”. Partint d’aquesta premissa, en una novel·la que sembla autobiogràfica però que camufla hàbilment els tons de ciència-ficció, l’anglosaxona Lisa Tuttle posa damunt el tauler alguns arquetips contemporanis. L’alumna que té una breu aventura amb el professor, l’amant maleïda, l’autora que persegueix el cas d’una artista esborrada del relat cultural: tot són fils narratius que ens ressonen, però, som capaços d’entendre quina narrativa mitològica hi ha al darrere?
A La meva mort, una escriptora vídua i solitària busca semblances en la vida d’una altra persona. Recupera l’espurna en tornar a escriure una biografia, la de Helen Ralston, coneguda, sobretot, per ser la model del quadre Circe del pintor W. E. Logan, el seu amant. Aquest va quedar cec en una escapada romàntica a l’illot d’Eilean nan Achlan —illa de les Lamentacions, en gaèlic—, on hi ha unes tombes i una espècie de santuari, cabana o refugi del qual “era impossible saber què havia estat en un altre temps”. Un bon símbol del que suposa llegir des de la nostra perspectiva qualsevol bocinet d’història.
La premissa és com llegir les sincronies en una època en què no hi ha déus, o els déus antics, com diria W. E. Logan, vaguen per la terra sense saber ben bé quina missió se’ls ha atorgat. La pèrdua de les llegendes ens deixa sense explicacions, sense entendre els càstigs globals o les problemàtiques generacionals. Sobretot, sense una col·lectivitat preparada per abordar-ho com una vivència conjunta quan l’aïllament no és tal. Els arquetips perden el sentit si no els acompanya una mitologia compartida. Els cal una lliçó, un motiu de ser, un paper, sigui en l’epopeia o la tragèdia. Quin rol triaran els personatges quan el que semblava una història corrent queda marcada per un destí inesperat?
Les vides busquen deixar constància i s’enreden fins a aconseguir-ho. En el cas de W. E. Logan —amb tants aspectes verídics que es fa difícil no buscar-lo a Google—, no caldria més per corroborar la seva existència. En el cas de la seva antítesi, l’amant gairebé anònima, potser requerirà viure de nou una altra vida que deixi petjada. Aquí aprenem que les vivències no només s’escriuen sobre paper, també queden inscrites a l’ADN; en els nostres gestos hi ha escrites altres vides, també.
A l’hora d’encomanar-se a aquest relat, doncs, i per no errar pels camins de les desterrades, cal demanar auguri a la fetillera Circe. Serà ella qui, en aquesta novel·la, ens acabarà convertint en animals o ens acompanyarà victorioses travessant l’Odissea.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
Un post recent de Sílvia Tarragó sobre el també psicoanalista jungià James Hillman deia: “L’error bàsic que tots cometem resideix en l’enfocament subjectiu de les depressions que sentim: la meva vida, el meu matrimoni, el meu fracàs, la meva malaltia, el meu envelliment. L’error és la subjectivitat personal. El fet que sentim alguna cosa no ho converteix en ‘meu’”. Partint d’aquesta premissa, en una novel·la que sembla autobiogràfica però que camufla hàbilment els tons de ciència-ficció, l’anglosaxona Lisa Tuttle posa damunt el tauler alguns arquetips contemporanis. L’alumna que té una breu aventura amb el professor, l’amant maleïda, l’autora que persegueix el cas d’una artista esborrada del relat cultural: tot són fils narratius que ens ressonen, però, som capaços d’entendre quina narrativa mitològica hi ha al darrere?. Seguir leyendo
