parlar solament del que és nou traeix la característica fonamental de la producció secular: tot llibre té a veure amb algun futur i algun pretèrit.
A l’Orient hi ha tradicions literàries força diverses, però a Occident no tant, o gens ni mica. El solatge que van deixar les produccions literàries de Grècia i Roma —sumem-hi les literatures semítiques, també presents en la tradició occidental— fa que, quan s’estudia ni que sigui per sobre la història de les literatures d’Occident, es vegi de seguida que res del que s’ha escrit entre l’antiguitat clàssica i els nostres dies —potser només fins fa cosa de cinquanta anys; en parlarem— no escapa a una línia homogènia o heterogènia, contínua o discontínua, de vegades molt visible, de vegades no tant, però existent.
La tradició literària d’Occident fa un arreplec que podria comparar-se amb l’univers (Borges): posseeix milions de galàxies, astres, planetes i satèl·lits —també té matèria fosca—, que es corresponen entre si gràcies a una llei universal de gravitació (Newton). Cada cos de l’univers té alguna cosa a veure amb tots els altres, i si poguéssim veure’l tot sencer des de planetes diferents, per molt allunyats que estiguessin entre si, sempre veuríem el mateix i únic univers en perspectives vàries: hi ha cossos que s’han format fa poc, i n’hi que hi són des del començament de la gran explosió, però tots tenen un lligam físic amb els altres.
Algú posaria en dubte que Moby Dick té molt a veure amb la història bíblica de Jonàs? Qui discutiria que l’Ulisses de Joyce té alguna relació amb l’Odissea homèrica? No partia Kafka dels mites clàssics de Prometeu i de les Sirenes quan en va escriure sengles remodelacions? No ressonen Píndar, Hölderlin i Rilke a les Elegies de Bierville, de Carles Riba? I així fins a un catàleg interminable d’influències, ressons, adaptacions, gloses o impugnacions.
Com s’ha dit més amunt, el fenomen recentíssim de la postmodernitat ha descurat aquesta tradició, i els enemics del cànon —que creuen que Serafí Pitarra és tan gran, o més, que Sòfocles i Shakespeare junts— posen en dubte la constel·lació harmònica de tot el llegat literari. Però si algú visita una biblioteca pública una mica substanciosa no trigarà a adonar-se que ha entrat en un univers en què cada cos orbita en relació amb un altre, i tots entre si.
No és que les literatures antigues —volem dir fins a Thomas Mann o Marcel Proust— hagin de ser considerades de més qualitat que les contemporànies: hi ha de tot tant en un cas com en l’altre. L’únic que cal considerar és que resulta inconsistent, en termes de la gran cronologia, suposar que una obra literària de patent hagi nascut del no-res. Aquesta idea hauria de comportar, teòricament, que els mitjans de comunicació dediquessin a les ‘novetats’, per molt bones que siguin, un espai proporcional dins el vast univers de la tradició literària; perquè parlar solament del que és nou traeix la característica fonamental de la producció secular: tot llibre té a veure amb algun futur i algun pretèrit. Com va definir T. S. Eliot en un assaig brillant, ‘La tradició i el talent individual’, un escriptor instal·la sempre una peça nova en l’atles vastíssim de la literatura universal —si més no en la d’Occident; però Goethe va escriure un Divan oriental-occidental, i molts poetes catalans, com Marià Manent, han admirat alguna tradició oriental o han escrit haikusa la japonesa—, sense haver de renunciar, ni de bon tros, a la seva originalitat. El gènere de l’epopeia no va desaparèixer amb Virgili: encara és present a Jacint Verdaguer. La forma sonet, elevada per Petrarca a forma universal, ha estat emprada per tothom fins avui dia. Baudelaire va fer servir el mateix vers alexandrí que Corneille o Racine, però va dir coses absolutament distintes. I així tot plegat, o quasi.
Un dels grans problemes de la relació dels lectors amb la literatura d’ara consisteix justament en la manca d’una consideració històrica de la tradició. Així s’aprimen cada vegada més les mostres literàries dels nostres dies i així mateix desapareix la possibilitat —sempre necessària, avui urgent— que qualsevol lector d’ara se situï, a cada nova lectura, en un conglomerat que posseeix unes dimensions vastíssimes: llavors un lector entra en la història pel sol efecte de la lectura.
Davant la tendència a considerar que no cal saber res del passat, molts intel·lectuals insisteixen darrerament a analitzar qualsevol fenomen de cultura o de civilització sobre el relleu de la història d’aquest mateix fenomen, i això valdria per a l’estudi de la política, la gastronomia, les matemàtiques, l’art pictòric, la moda, l’urbanisme i tot el que es vulgui.
Una última consideració quant a la literatura: qualsevol lector que hagi tingut interès a llegir literatures antigues —ja hem indicat que això ara vol dir literatura escrita abans de mitjan segle XX, amb excepcions— s’haurà adonat que aquesta interrelació de literatures distintes de què hem parlat no és solament una qüestió de pervivència de la tradició literària. Té a veure amb el fet, molt evident, que la literatura d’Occident no ha deixat mai de girar al voltant de cinc o sis elements fonamentals, propis de la condició humana: la fe, la pàtria, l’amor, el viatge, la mort, l’heroisme… Si malgrat la varietat de gèneres i de formes la literatura sempre ha tractat els mateixos temes, ¿per què han de ser tan lloades les novetats i tan menystinguts els llibres que, tractant els mateixos elements, van fer-ho des de perspectives antigues i distintes? Vet aquí la gran lliçó de la tradició literària. Si es coneix, la lectura dona sentit a la vida i, de passada, historitza la nostra existència.
EL PAÍS
A l’Orient hi ha tradicions literàries força diverses, però a Occident no tant, o gens ni mica. El solatge que van deixar les produccions literàries de Grècia i Roma —sumem-hi les literatures semítiques, també presents en la tradició occidental— fa que, quan s’estudia ni que sigui per sobre la història de les literatures d’Occident, es vegi de seguida que res del que s’ha escrit entre l’antiguitat clàssica i els nostres dies —potser només fins fa cosa de cinquanta anys; en parlarem— no escapa a una línia homogènia o heterogènia, contínua o discontínua, de vegades molt visible, de vegades no tant, però existent.. Seguir leyendo
