Entre el 27 i el 30 de maig se celebra el 50è aniversari de la trobada al Paranimf de la UB, que la historiadora documenta a l’assaig ‘Catalunya feminista’
Entre els dies 27 i 30 de maig de fa cinquanta anys es van celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Tot i que només se n’esperaven dues-centes, més de tres mil dones es van aplegar al Paranimf de la Universitat de Barcelona per debatre i redactar una llista de demandes, des de millores salarials fins al replantejament de models educatius o familiars viciats pel règim franquista. Va ser una de les grans fites de la Transició, i va servir per crear un clima cultural que va propiciar des de protestes i organització política fins a editorials i revistes. Amb motiu del 50è aniversari, repassem la fita amb la historiadora Isabel Segura, que amb arxius i entrevistes a testimonis l’ha documentat a l’assaig Catalunya feminista, que forma part de la col·lecció “Dies que han fet Catalunya” que coordina Agustí Alcoberro.
P. Al llibre Una noia a la ciutat,Mercè Ibarz escriu: “Sovint em sembla que ni les mateixes protagonistes s’ho creuen, (…) que el feminisme és una contracultura. No ho han explicat com deia ni en llibres de memòries ni de cap altra manera; com a molt hi ha reculls històrics de documents escrits i visuals, però no n’hi ha prou. Si la vida personal i la vida política van de bracet, com aquella onada del feminisme va posar damunt la taula per sempre més, el testimoni personal compta”.
R. Hi ha dos llibres clau: el que el mateix secretariat de les Jornades va publicar i el de Teresa Pàmies, a més de referències indirectes en altres memòries, com les d’Anna Balletbò. Fa sis anys vaig fer entrevistes a algunes de les participants a través de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, les quals estan disponibles a internet. Sí que hauria calgut fer més memòria a través de les participants, i elles mai no s’hi han negat. Però alguna editorial les hauria publicat? L’aportació de les Jornades no s’ha valorat mai prou, ni pel que van ser ni pel que va passar immediatament després, com l’aparició de revistes com Vindicación Feminista,que tenia les millors col·laboradores del moment. En cert moment tirava 35.000 exemplars! Però aquesta no va ser l’única, va haver-hi més revistes, també el bar i editorial de La Sal, la primera llibreria de dones de l’estat… un conjunt de creació cultural importantíssim que no s’ha recollit.
P. Quina vinculació hi va tenir, vostè?
R. Jo no vaig participar en les Jornades, però sí en projectes posteriors. A La Sal vaig dirigir la col·lecció “Clàssiques catalanes”. La idea era recuperar autores des del segle XI fins als anys trenta. Era emocionant, perquè implicava llegir textos que no es podia entendre que no formessin part de les col·leccions de les millors obres de la literatura catalana, on només hi havia la Català i la Rodoreda. Quan vam començar érem molt ben educades, i vam anar a presentar la col·lecció a la càtedra de literatura, que presidia Joaquim Molas. Volíem publicar Dolors Montserdà i ens van dir que no era prou bona. Després va escriure el pròleg d’una reedició!
P. Quin títol recorda especialment haver publicat?
R. Les cartes d’Estefania de Requesens, una dona del XVI, que narrava la vida de la cort des d’una altra perspectiva. Era un llibre molt difícil, vam mantenir la llengua del moment amb l’assessorament de Lola Badia. Vam exhaurir els exemplars en poc temps. També recordo les cartes de Mercè Rodoreda i Anna Murià. La Murià conservava les cartes, les hi havia demanat tothom, i ens les va cedir a nosaltres perquè va dir que érem l’única editorial que no faria xafarderia.
P. Tant al llibre com amb la seva tasca com a historiadora, reivindica els moviments obrers impulsats per dones, com ara el rebombori del pa del 1789 o la primera vaga durant el franquisme, del 1946, que va impulsar la Fàbrica Nova de Manresa, majoritàriament integrada per dones treballadores.
R. La meva amiga Clara Perramon, que és arxivera, em va fer notar aquesta voluntat de separar el moviment feminista i el moviment obrer. A les Jornades van anar dones de moviments obrers d’arreu de Catalunya, però això s’oblida. Encara hi ha la voluntat de pensar que el feminisme l’han imposat senyores amb carrera, tot i que sempre ha sigut un moviment molt plural.
P. A l’assaig parla del que va passar just abans i just després de les Jornades per demostrar que no va ser un esdeveniment aïllat.
R. Hi havia dones en sectors diversos introduint el feminisme. Un tema important és el paper de les periodistes, com Ana María Moix, Amparo Moreno o Carmen Alcalde. Hi havia dones de les Jornades que treballaven als mitjans, la majoria a la secció de local perquè no els concedien importància, i per aquí van anar situant el tema. D’altra banda, hi havia contacte amb moviments internacionals. A Brussel·les es va constituir un tribunal contra la violència contra les dones. Anàvem a la fira del llibre feminista a Londres, a Montreal… Hi ha fites importants, ja des dels seixanta, com la traducció d’El segon sexe de Maria Aurèlia Capmany, que es va fer clandestinament però de manera pública.
Es vol pensar que el feminisme l’han imposat senyores amb carrera, però sempre ha sigut un moviment plural
P. Com va ser l’ambient de les Jornades?
R. Molt creatiu i molt divertit: vull insistir en el tema de la festa. Dones que havien debatut amb postures molt divergents en aquell moment van confluir, perquè hi havia la voluntat de crear un mínim de conclusions que poguessin signar dones des d’Unió Democràtica fins a la ultraesquerra. Les úniques que no van signar van ser les dones de l’Opus Dei, que no van acabar la seva intervenció perquè volien tornar al model de la perfecta casada.
P. Explica que a última hora el nom va canviar, de Jornades de la Dona Catalana a Jornades Catalanes de la Dona.
R. El cartell de Núria Pompeia diu Jornades de la Dona Catalana, però després el nom va canviar. Suposo que la voluntat era ampliar el concepte, per allò que és català qui viu i treballa a Catalunya.
P. Cita Montserrat Roig, que va afirmar en la seva intervenció a les Jornades que “les dones eren doblement explotades en tant que dones i catalanes”. Quina presència va tenir la qüestió nacional en les Jornades?
R. Era prioritari crear consens, s’havia d’arribar a un acord de mínims malgrat els punts de divergència. És evident que el plantejament de Lidia Falcón és diferent del d’una sindicalista. Un any abans de les Jornades es van decidir els temes bàsics, i de cadascun es va elaborar un mínim plantejament de les conclusions. Llavors, van agafar el cotxe i van començar a anar a barris i comarques de tot Catalunya, per explicar-los i debatre’ls.
P. Com es van finançar les Jornades?
R. MariaAurèlia Capmany i Anna Balletbò van anar a veure Jordi Pujol per demanar diners a Banca Catalana, que els va donar 100.000 pessetes, i Ramon Trias Fargas, representant del Banco Urquijo, els en va donar 25.000. Va ser molt conflictiu, el fet de demanar aquests diners, però quan mires els comptes, veus que van servir per a l’edició del llibre. Les Jornades es van finançar amb els diners de les inscripcions de les assistents.
P. Diu Agustí Alcoberro al pròleg que les Jornades s’inscriuen en la primera onada feminista. Llavors hi havia una voluntat clara de recuperar el llegat feminista de la Segona República, que havia quedat aturat. Creu que aquesta consciència de llegat s’ha mantingut en la tercera i la quarta onada?
R. No m’atreveixo a generalitzar, perquè cada deu anys s’ha celebrat l’aniversari de les Jornades amb la voluntat de no oblidar. Jo no crec en les onades, hi ha una continuïtat que a vegades no es fa visible. L’arxiu de Ca la Dona, que m’ha permès fer aquest llibre, té precisament la voluntat de conservar tot el que té a veure amb el moviment feminista, que no consta als arxius convencionals. És veritat que sovint s’oblida que ja hi ha referents, la gràcia és que no som les primeres en res. Hi ha un llegat que els mitjans o la circulació d’idees no posa en valor.
P. Què caldria estudiar o comunicar millor?
R. Hi ha dones, com ara Dolors Canals i Farriols, que van ser unes cracs durant la República pel que fa a la investigació en pedagogia o psicologia, però van continuar la seva tasca als Estats Units o l’Amèrica Llatina i no van tornar. Mai s’han estudiat com pertocaria. També en el vessant artístic: durant els darrers anys s’han reconegut algunes figures, com Núria Pompeia o Mari Chordà, però tot plegat no acaba de considerar-se una obra col·lectiva. Chordà fa la seva obra quan comença a haver-hi aquesta transformació. Hi ha un desinterès general a explicar que aquestes figures no són excepcions, que aquestes creadores formen part d’un entorn que permet una perspectiva: creen amb gent al costat que permet que les idees prosperin.
P. De les Jornades surten unes conclusions, iniciatives culturals diverses i una coordinadora d’entitats feministes, però també una transformació intangible, i cita Dolors Calvet, militant del PSUC, que escrivia que la transformació tenia a veure amb la recerca de nous mètodes: “No tenim models a seguir”.
R. Aquesta frase la trobo genial. Calia, a través del pensament i la pràctica, buscar noves vies, perquè els manuals polítics no servien. Aquesta és la característica més interessant del moviment feminista d’aquells anys i d’ara, la noció que cal repensar-ho tot.
P. Cares visibles de les Jornades s’han mostrat en desacord amb els moviments feministes actuals, massa basats en la diferència. Per exemple, Magda Oranich a Quadern. Per què creu que passa?
R. Qui té més visibilitat és justament qui crea divergència en el moviment feminista. Això va passar amb Lidia Falcón, que ocupava els mitjans perquè era un espectacle. No suporto les que pontifiquen, creuen que elles són el feminisme. La mateixa Oranich va dir durant les Jornades que la igualtat jurídica no garanteix la llibertat de les dones. És contradictori.
P. La gran majoria de demandes de les Jornades ja s’han assolit i el feminisme s’ha institucionalitzat. De què ens ha de servir la commemoració?
R. Sempre està bé fer memòria. Quan es fa història de la Transició no se’n parla, però van ser un període importantíssim, no només per a les dones que van participar-hi sinó per la repercussió que va tenir socialment: van fer canviar la tàctica de molts partits polítics i l’atenció dels mitjans. Quan Agustí Alcoberro em va proposar fer el llibre va ser amb aquest objectiu, la necessitat de recuperar els temes que es van posar sobre la taula aquells dies, que van disparar tot el debat cultural del moment, per demostrar que encara tenen continuïtat. Algunes de les demandes s’han aconseguit, però en aquell debat es qüestionaven la institució familiar, el treball domèstic, l’arquitectura feminista… Eren molt avançades, hi ha temes vigents. La commemoració no ha de ser un acte de celebració sinó d’impuls dels debats.
Isabel Segura
Rosa dels vents
240 pàgines. 23,90 euros
EL PAÍS
Entre els dies 27 i 30 de maig de fa cinquanta anys es van celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Tot i que només se n’esperaven dues-centes, més de tres mil dones es van aplegar al Paranimf de la Universitat de Barcelona per debatre i redactar una llista de demandes, des de millores salarials fins al replantejament de models educatius o familiars viciats pel règim franquista. Va ser una de les grans fites de la Transició, i va servir per crear un clima cultural que va propiciar des de protestes i organització política fins a editorials i revistes. Amb motiu del 50è aniversari, repassem la fita amb la historiadora Isabel Segura, que amb arxius i entrevistes a testimonis l’ha documentat a l’assaig Catalunya feminista, que forma part de la col·lecció “Dies que han fet Catalunya” que coordina Agustí Alcoberro.. Seguir leyendo
