El ‘Popol Wuj’ explora les emocions destructives que sorgeixen al cor dels homes i dels déus: la supèrbia, l’enveja i la por
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
El ‘Popol Wuj’ explora les emocions destructives que sorgeixen al cor dels homes i dels déus: la supèrbia, l’enveja i la por
Oriol Regué Sendrós
Part de la fascinació que encara avui desperten els maies es deu al Popol Wuj, el llibre sagrat dels maies k’iche’. Durant els anys seixanta, el maianisme es va estendre especialment entre els joves europeus àvids de nous referents estètics i mitològics. Un d’ells era Florian Fricke, que fundaria Popol Vuh, grup pioner de la música còsmica-electrònica alemanya, i que col·laboraria després amb Werner Herzog creant la banda sonora d’Aguirre, la còlera de Déu, on un embogit Klaus Kinski es ficava en la pell d’un conqueridor espanyol. Aquell maianisme de Fricke i Herzog s’emmarcava dins l’onada new age que buscava en les espiritualitats dels mons extraeuropeus una resposta a les decepcions de la modernitat occidental.
La traducció al català del Popol Wuj, feta per Ramon Pelegrí a partir de la versió k’iche’ de l’escriptor maia Sam Colop, és una ocasió excel·lent per pensar en com ens relacionem amb aquests passats mítics d’indrets exòtics, com la persistència de certs clixés interpretatius afavoreix les lectures esquemàtiques, més indicatives de neurosis pròpies que no pas d’una voluntat de comprensió real. És senzill interpretar el Popol Wuj únicament com la cristal·lització d’una saviesa ancestral, “una font inesgotable per repensar la nostra relació amb la natura i amb el sentit espiritual del món”, tal com llegim a la contracoberta de Manifest Llibres. Sovint, aquells que volen destacar-ne la universalitat el comparen amb el Beowulf, el Gilgamesh o els poemes homèrics. De motius en sobren. El Popol Wuj explora les emocions destructives que sorgeixen al cor dels homes i dels déus: la supèrbia, l’enveja, la por. Aquesta força literària explica que el llibre hagi pogut circular com un gran text mític, però també ha afavorit lectures que el separen massa fàcilment de les seves condicions de producció. El Popol Wuj és també un document polític de 1550, i 1550 no és pas un any qualsevol.
Quan es va posar per escrit en lletres llatines el 1550, feia poc més de vint anys que el conqueridor Pedro de Alvarado, acompanyat de veterans espanyols i indígenes de les guerres de Mèxic, havia arribat a les terres maies de l’actual Guatemala. Quan els invasors van atacar els maies k’iche’, els seus rivals històrics, els maies kaqchikel, es van aliar amb els castellans a fi d’esdevenir el nou poder regional. Passada la invasió, la competència entre els pobles k’iche’ i kaqchikel continuaria, i ara li tocava a la Corona espanyola decidir qui ostentaria la preeminència regional. Al Popol Wuj podem intuir el rastre d’aquest conflicte: se’ns assegura una vegada i una altra que els kaqchikel són un poble derivat dels k’iche’, i que els k’iche’ són el poble central i vertebrador de la regió. En canvi, al Memorial de Sololà, el text dels maies kaqchikel escrit també durant aquells mateixos anys, els kaqchikel es presenten com els germans petits dels k’iche’, però destinats a superar-los. Els líders d’ambdós pobles van escriure el Popol Wuj i el Memorial de Sololà com a proves rellevants de la seva preeminència sobre l’altre.
Tant les elits que hi ha darrere del Popol Wuj com les que van produir el Memorial de Sololà buscaven instrumentalitzar el passat per enfortir la seva posició tant davant de la nova autoritat imperial com dels seus súbdits indígenes. La conquesta havia causat una gran pertorbació en les societats americanes, i molts plebeus qüestionaven l’autoritat dels líders nadius derrotats i proposaven noves formes d’organització social. Precisament, la dinastia Xajil dels kaqchikel, que havia escrit el Memorial de Sololà per mantenir-se en el poder a la ciutat de Tecpán, va veure com els espanyols hi nomenaven un governador desvinculat de la seva dinastia. El nou governant, Pedro Elías Martín, tenia clar que la seva autoritat no derivava dels textos historicomitològics com el Popol Wuj o el Memorial de Sololà: “Aquest era l’estatus dels pobles antics; doncs que siguin enterrats per sempre en el passat!” Posats en context històric, doncs, es fa difícil veure aquests textos únicament com un tresor de “saviesa ancestral”; són també documents vinculats a unes elits que veien perillar la seva posició en els anys immediatament posteriors a la conquesta espanyola. Sens dubte, es pot llegir el Popol Wuj com un text descolonial que descentra les epistemologies europees, però també com una intervenció conservadora i elitista en les disputes indígenes pel poder.
Els europeus no són els únics que manipulen i mobilitzen el poder del passat en favor dels seus projectes polítics. L’antropòloga Dana Leibsohn, estudiosa de textos indígenes, ha criticat l’estudi descontextualitzat que n’han fet filòlegs i indigenistes, massa preocupats per trobar-hi una certa puresa ancestral: “Encara n’hi ha massa que circulen com a repertoris iconogràfics i com a significants d’indigeneïtat deslligats de les aspiracions locals.” La fascinació que desperten les cultures distants de l’europea, tan sovint vistes com més properes a una suposada humanitat primigènia destruïda per la modernitat occidental, pot contribuir a difuminar la seva dimensió política i històrica i a transformar-los en representacions essencialitzades aptes per al consum. Llegits històricament, els maies i el Popol Wuj no perden interès, sinó que en guanyen.
Popol Wuj. El llibre sagrat dels maies k’iche’
Edició de Sam Colop
Traducció de Ramon Pelegrí
Manifest Llibres
200 pàgines. 17 euros
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
Part de la fascinació que encara avui desperten els maies es deu al Popol Wuj, el llibre sagrat dels maies k’iche’. Durant els anys seixanta, el maianisme es va estendre especialment entre els joves europeus àvids de nous referents estètics i mitològics. Un d’ells era Florian Fricke, que fundaria Popol Vuh, grup pioner de la música còsmica-electrònica alemanya, i que col·laboraria després amb Werner Herzog creant la banda sonora d’Aguirre, la còlera de Déu, on un embogit Klaus Kinski es ficava en la pell d’un conqueridor espanyol. Aquell maianisme de Fricke i Herzog s’emmarcava dins l’onada new age que buscava en les espiritualitats dels mons extraeuropeus una resposta a les decepcions de la modernitat occidental.. Seguir leyendo
