De títol confús, el llibre ‘La revolució amb veu de dona’, de Llúcia Oliva, està elaborat a partir de diaris íntims, records escrits i entrevistes orals a dones de famílies benestants i catòliques
La revolució amb veu de dona, de Llúcia Oliva, ens ofereix l’ocasió, tal com assenyala Maria Campillo en el pròleg, de conèixer certs aspectes de la rereguarda republicana durant la Guerra Civil des de la perspectiva de les dones i les nenes, una experiència sovint desatesa. És, per tant, una aportació benvinguda al gènere testimonial, elaborada a partir de diaris íntims, records escrits i entrevistes orals dutes a terme per Oliva. Amb tot, és inevitable assenyalar la confusió que genera el títol, ja que pot donar a entendre que estem davant d’una recopilació de testimonis sorgits de la posició revolucionària.
Campillo evoca, com a referent d’aquest recull, La guerra no té cara de dona, de Svetlana Aleksiévitx, construint una genealogia parcialment oportuna, i no només per la quantitat de testimonis, sinó perquè el llibre d’Aleksiévitx parteix de testimonis de dones que van viure la Segona Guerra Mundial i presenta un ventall de posicions múltiples i, a cops, contradictòries, mentre que les dones del llibre d’Oliva pertanyen als estaments benestants i catòlics, cosa que en limita la diversitat.
El llibre reuneix set testimonis, dos dels quals de l’àmbit familiar de Llúcia Oliva, i els restants del mateix estament social i amb coneixences compartides. Hi ha, doncs, en aquest recull, una dimensió inevitablement personal, amb la qual ens podem identificar les persones que hem heretat memòries familiars doloroses tot i ser d’ideologia contrària a la dels testimonis del llibre.
Oliva, efectivament, no té cap obligació de fer una recopilació testimonial diversificada; de fet, tot testimoni és forçosament parcial. Però és precisament per aquest motiu que un recull d’aquestes característiques se sol beneficiar d’anar acompanyat d’una contextualització que sigui més aviat una anàlisi de la producció de la subjectivitat textual, i més en un present en què la transmissió de la memòria flaqueja i el nostre coneixement històric s’aprima, i quan els testimonis no ho han pogut fer per raons diverses que, tot sigui dit, també seria interessant d’analitzar. Afegiré que, en aquest cas, el mateix gest d’escriure ja pot formar part d’aquesta mena d’anàlisi pel fet que l’accés de les dones a l’escriptura estava molt condicionat pel privilegi de classe, cosa que ajuda a entendre l’escassetat de testimonis escrits de dones obreres o pageses.
Les dones que protagonitzen aquests relats expliquen la violència contra les famílies benestants durant els primers mesos de la guerra: registres, confiscacions, empresonaments i assassinats, protagonitzats per grups revolucionaris, entre els quals hi havia sectors radicals anarquistes. És una violència que cal conèixer, tot assumint el dolor i la decepció que produeix perquè, tal com assenyala Campillo, són testimonis “incòmodes” especialment per a una memòria d’esquerres. Tot i així, sense justificar de cap manera la violència exercida per alguns sectors revolucionaris, no és sobrer recordar que les classes benestants estaven vinculades als sectors de poder, entre els quals una part important de l’estament catòlic, i sovint s’havien oposat de manera també agressiva a les diverses reformes dutes a terme per la República per millorar les condicions de vida dels treballadors i de la pagesia.
En aquests testimonis trobem, posant per cas, famílies estretament relacionades amb Ramon Bausells, que va ser canceller i secretari del bisbe Manuel Irurita, i una família que va oferir amagatall al mateix bisbe, virulentament anticatalanista i antirepublicà. Aquesta proximitat entre determinats sectors de les famílies benestants i l’Església ajuda a entendre l’animadversió dels revolucionaris, sense que hàgim d’admetre’n la violència.
De fa temps que jo mateixa advoco per la inclusió de la diversitat memorial en la transmissió de la guerra. Per això, el llibre d’Oliva és important. Un pas en el difícil exercici de reconèixer el dolor i el ressentiment que generen les guerres i que es transmeten entre generacions. Al capdavall, potser hem de confirmar, parafrasejant Primo Levi, que comprendre és impossible, mentre que conèixer és necessari.
Llúcia Oliva
Pròleg de Maria Campillo. L’Avenç
288 pàgines. 22 euros
EL PAÍS
La revolució amb veu de dona, de Llúcia Oliva, ens ofereix l’ocasió, tal com assenyala Maria Campillo en el pròleg, de conèixer certs aspectes de la rereguarda republicana durant la Guerra Civil des de la perspectiva de les dones i les nenes, una experiència sovint desatesa. És, per tant, una aportació benvinguda al gènere testimonial, elaborada a partir de diaris íntims, records escrits i entrevistes orals dutes a terme per Oliva. Amb tot, és inevitable assenyalar la confusió que genera el títol, ja que pot donar a entendre que estem davant d’una recopilació de testimonis sorgits de la posició revolucionària.. Seguir leyendo
