Cal recordar sempre el Sis d’Octubre, almenys per les vides inútilment sacrificades d’insurrectes idealistes i esbojarrats i de soldats i policies lleials a la República en aquell preludi del gran bany de sang
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos
Cal recordar sempre el Sis d’Octubre, almenys per les vides inútilment sacrificades d’insurrectes idealistes i esbojarrats i de soldats i policies lleials a la República en aquell preludi del gran bany de sang
Hi ha efemèrides perfectament insignificants i oblidables que mereixen desfer-se en la boira de la memòria, i d’altres tan perjudicials i lamentables que cal rememorar, encara que només sigui per evitar res que s’assembli a la seva repetició. Aquest és el cas del Sis d’Octubre, la insurrecció catalana de 1934, promoguda per la Generalitat contra el govern de la Segona República Espanyola i evocada en els anys perduts dels fracassos processistes i independentistes, ja fos com a inspiració o com a model a evitar.
Impossible recordar quan vaig sentir-ne a parlar per primera vegada. Fet i fet, vaig néixer onze anys després de la guerra incivil i disset després de la rebel·lió catalanista. Alguna cosa em devia arribar dels comentaris dels adults sobre aquell episodi amarg i cruent que va desembocar en la suspensió de l’autogovern, la primera i darrera vegada que joves catalans agafaven les armes i morien i mataven en nom de la independència, encara que aquest no fos el propòsit del president Lluís Companys.
Cal recordar sempre el Sis d’Octubre, almenys per les vides inútilment sacrificades d’insurrectes idealistes i esbojarrats i de soldats i policies lleials a la República en aquell preludi del gran bany de sang, tot i que les víctimes mortals no van passar d’un centenar, una gota en el riu desbordat que ja amenaçava. Bona part van caure en els enfrontaments a trets a la Rambla i ningú els ha descrit amb tan romàntica admiració com un jove periodista francès que va sentir xiular les bales i presencià després el consell de guerra contra els militars fidels a la Generalitat.
Es deia Joseph Kessel, tenia 36 anys, i passava per Barcelona en viatge de vacances. Les seves cròniques als periòdics parisencs Le Matin i Marianne, amb algunes observacions tan agudes i crítiques com les d’Agustí Calvet (Gaziel) o les d’Amadeu Hurtado, encara es llegeixen amb profit (Les jours de l’aventure, Tallandier, 2010). D’aquella experiència en va sortir fins i tot un relat, sense traducció catalana que jo sàpiga, en què la Barcelona revolucionària esdevé l’escenari d’una breu tragèdia d’amor i mort al voltant de la plaça Catalunya, amb els franctiradors catalans com a protagonistes, als quals Kessel qualifica d’“insensats i sublims”.
Aquí no se’l coneix per les cròniques d’aquella feta desgraciada, sinó per Belle de jour, la novel·la que Luis Buñuel va portar al cinema. Enguany jo celebraré l’aniversari fullejant els dos magnífics volums de La Pléiade, on Kessel va entrar tot just fa quatre anys, i en els quals es pot llegir, anotada i contextualitzada, la historieta barcelonina d’aquella revolució fracassada. El relat es titula ‘Une balle perdue’, una bala tan perduda com la Catalunya insurrecta de 1934 i de sempre.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
Hi ha efemèrides perfectament insignificants i oblidables que mereixen desfer-se en la boira de la memòria, i d’altres tan perjudicials i lamentables que cal rememorar, encara que només sigui per evitar res que s’assembli a la seva repetició. Aquest és el cas del Sis d’Octubre, la insurrecció catalana de 1934, promoguda per la Generalitat contra el govern de la Segona República Espanyola i evocada en els anys perduts dels fracassos processistes i independentistes, ja fos com a inspiració o com a model a evitar.. Seguir leyendo
